Com a espectadors, gran part de la nostra feina és esbrinar a què juga el Madrid. Mirar darrere, a través dels fenòmens. Al camp diví el temps que farà l'endemà; en la política, les oscil·lacions del poder… Diríem que el Madrid juga a donar-la a Vinicius. Es nota cada cop que roben una pilota, com la busquen amb la mirada. I qui en jor el busca és Militao amb passades llargues, diagonals, perfectes que permeten ometre el lent fàrrec de passades interiors. Va passar al minut 18, i la jugada, després de taló de Benzema, va acabar en ocasió d'Asensio. Però Militao es va fer mal poc després ia les cares va treure el cap una ganyota de preocupació.
L'hivern és molt dur per al Madrid. Queda clar que la plantilla no és llarga, que hi ha números vacants (Hazard i Mariano); depressió també el contrast amb el Prime. El Madrid fa anys que guanya diners als 'mercats' i això es veu en la seva qüestionable 'unitat B' i en una cosa tan concreta com la banda dreta.
Vinicius sol patir un 2×1, però sent així, ¿no sembla que el Madrid aprofita poc aquesta superioritat que deu existir en algun altre lloc? Aquí apareix la banda contrària, amb les passades de Kroos o Ceballos, però la dreta és una banda honorífica, espanyola, ben renovada (Lucas, Carvajal) or pendent de renovar (Asensio), lenta, poc sorprenent, cansada o cansina, i de sentir que no diu res.
Natural que a la primera part el poc que va passar va passar per l'esquerra, amb ocasions de Vinicius i Camavinga. Allà hi ha la velocitat, la sorpresa.
Però aquesta 'sorpresa' ja no sorprèn tant perquè el Madrid està molt vist i tapada aquesta via per Voro i el seu compactat València, el Madrid es va anar apagant del 35 fins al descans. Just abans, Marcó Rudiger en un córner que l'àrbitre, després de VAR, anul·lat per una falta prèvia de Benzema.
El Madrid se n'anava al vestidor sense gol i sense Militao, i amb una sensació de pessimisme calant fins als ossos: la plantilla cruix, els vells semblen més vells, el calendari del gener i el febrer és un trencacames, com si ho hagués pensat el seu enemic ; està atrapat en un futbol, l'espanyol, que les posa pedres constants: derbis, clàssics, partits del nord, ratxes sistèmiques de l'antimadridisme i que, alhora, l'allunya de la Premier. La Premier s'allunya i el Madrid es consumeix a copa, Supercopa i Lliga, i encara li queda el Mundialet; a més, la impressió és que no domina la 'narrativa', com queda clar amb l'assumpte Vinicius. Se li ha tornat ha desaparegut. Sumin-li la ratxa de lesions i aquest neguit que produeix el VAR amb la seva sospita que estem dins d'un futbol massa arbitrari, un reglament barret. En definitiva, al descans hi havia un principi seriós de goig.
Perquè també ell estava fallant el gol. Benzema no està com estava, i això genera una certa impaciència, pèrdua de fe al joc.
Però de tots aquests problemes com va sortir el Madrid amb un xut amb l'esquerra llunyà d'Asensio. A gol estrambòtic i personalíssim de bo que era, com un gong ressonant sobre el partit, ia partir d'aquí, ja amb espais, va arribar l'explosió del xampany de Vinicius, amb una carrera rapidíssima a la contra que va acabar amb un putt Sereno al 2-0.
El gol d'Asensio provocarà una infinitat de peticions de renovació que es poden concentrar a Colom; el de Vinicius, en el seu partit 200, era necessari per al crac com a carnassa per al lleó, rei de la selva o simplement del zoo.
Ara bé, quant li costa cada victòria a Madrid? Benzema també se n'anava del camp amb molèsties.
El València era precaució en solitari. El Madrid no vaig sentir una amenaça i vaig poder jugar amb placidesa. El partit va fer plof!
Una nota ambiental: la grada d'animació del Madrid, que no es caracteritza precisament per la seva amenitat, porta uns partits cantant una melodia característica del matalàs. És necessari? No hi ha cançons per posar-hi una letrilla a sobre?
La tranquil·litat va ser trencada amb nous episodis de la cacera de lliga a Vinicius. Paulista, enrabiat, the va donar una puntada de peu seguida de dues novetats: l'àrbitre va treure vermella i l'equip sí que va defensar la seva estrella. La polèmica amb aquest jugador ha amagat l'assumpte de fons. En revelar-se el crac, en convertir-se en figuró, el futbol espanyol va poder debatre sobre la protecció, però va optar per culpabilitzar-lo.
És el líder del Madrid, i darrere, com formant colla, el busca Camavinga, que guanya pòsit i pes al lateral, amb més participacions, a poc a poc, al flux de l'equip.
El gener ha estat dur per al Madrid, i semblant serà el febrer, però els gols són la vitalmica C del futbol. Tot el que aclaparava el Madrid semblava esfumar-s'hi.
El partit va acabar amb el Bernabéu demanant la renovació de Ceballos. Que renovin a tothom, és clar que sí. Però el crac és Vinicius.
