El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya denega l'augment de la indemnització establerta pel Jutjat social a favor de treballador, tot i ser exigua. Els magistrats consideren que només és procedent si hi ha perills concrets, com ara la necessitat de desplaçament, lloguers, perill emergent per feina passada o el perill moral d'abandonament del medi familiar i consolidació social.
Segons va explicar la sentència, és cert que la normativa actual té fissures respecte a la qüestió de si la indemnització legal per acomiadament és suficient, no només des del punt de vista de tenir efecte dissuasori, sinó també perquè de vegades no arriba a compensar el total dany, i això podria resultar contrari a l'article 10 Conveni 158 OIT.
Ara bé, matisen els magistrats, aquesta possibilitat inusual de concedir una major quantitat a la legalment taxada s'ha d'adequar en tot cas a límits objectius, és a dir, no es pot deixar al bur de cada jutjador per evitar subjectivismes i incertesa jurídica.
Excepció: danys i perjudicis
El Suprem situa la via per atorgar una indemnització més gran a l'article 1106 CC -en relació al 1101 del mateix cos legal-, que demanin que els danys siguin quantificats en la demanda i acreditats a l'acte del judici, cosa que descarta la mera sol·licitud d'ofici per l'òrgan judicial.
A priori a la nostra legislació laboral regeix la indemnització taxada en l'acomiadament. Tot està nu en funció del salari i els anys de rendiment de serveis, amb uns límits màxims. Ara bé, també se n'admet una excepció i és quan la decisió extintiva hagi estat adoptada per motius discriminatoris o amb vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques.
Però, a més, per al jutjador d'aquest assumpte -i això el més transcendent de la decisió-, el nostre dret laboral admet l'increment dels límits màxims de l'art. 56 ET. Perquè l'article 281.2 b) de la LRJS permet augmentar els límits esmentats fins a quinze dies per any de servei i un màxim de 12 mensualitats. És cert que aquesta mesura està dissenyada per a l'execució de sentències fermes en matèria d'acomiadament, però un judici d'aquest tribunal és un precepte aplicable per analogia en els supòsits analitzats, en posar en evidència la voluntat legislativa de permetre superar els llindars ordinaris, imposant un altre límit superior, per la qual cosa mutatis mutandis aquest precepte podria resultar aplicable en aquests casos”.
Però que es pugui aplicar aquesta regla per analogia no implica que sempre que la indemnització sigui exigua i el treballador ho al·legui, ha d'augmentar la indemnització per acomiadament. Només si es proven danys i perjudicis concrets, com podria ser un títol d'exemple la necessitat de desplaçament, lloguers, dany emergent per pèrdua de treball anterior o el dany moral d'abandonar l'ambient familiar i social consolidat (entre els quals no es troba que per manca de cotització suficient no es pugui lucrar prestació per desocupació), se superaria el voluntarisme d'equitat i es podria concedir una indemnització més gran.
En aquest cas, l'acomiadament ha estat declarat improcedent de conèixer incapacitat del pacte de període de prova, i el treballador sol·licitant reclama que se li elevi la indemnització de 1.130,14 euros (que correspon a 33 dies de salari per any de servei) a 51.780 euros al·legant danys i perjudicis. Petició que el Tribunal denega la treballadora no prova els danys addicionals que reclama.
