Entre els molts insults, invectives i disqualifications que els darrers dies s'han abocat contra el Tribunal Constitucional, rectius, la majoria dels seus membres, destaca la idea que tracta de subratllar la suposada primacia del parlament, per sobre fins i tot de l'autoritat del Tribunal Constitucional que, en nou ordenament, és el màxim guardià de la subjecció dels poders públics a la Constitució. Aquesta idea parteix de la tesi equivocada que el parlament va incorporar la sobirania popular, com un poder constituent, omnimode i sense limitacions. Com podem observar a l'article 66 de la Constitució, les Corts representen el poble espanyol, però no són sobiranes. Representen el poble a l'ordinari de les seves competències constitucionals, però no encarnen la sobirania, que continua romanent al poble espanyol (article 1.2 CE), del qual emanen, com a poders constituïts, tots els de l'Estat. Cap no està per sobre de l'altre. Singularment, les Corts no tenen cap facultat fora de la Constitució, ja que la inviolabilitat personal dels diputats i senadors, exarticle 66.3 de la Constitució, no implica la immunitat de les seves lleis. El contrari suposa prendre el camí de la Convenció Nacional francesa de 1792, epítom, en la terminologia de Carl Schmitt, de dictadura sobirana d'un poder que es resisteix a acceptar cap límit en l'exercici de les seves funcions, i que intenta imposar-se a tota costa ia qualsevol preu, com va fer aquesta Convenció a través de l'anomenat Comitè de Salut Pública. Notícia Relacionada estàndard Si El Tribunal Constitucional suspèn el pla judicial de Sánchez Nati Villanueva Per sis vots a cinc els magistrats del TC han decidit paralitzar les esmenes presentades pel PSOE i UP per reformar al Congrés i per la porta del darrere el CGPJ i el TC Després de la segona guerra mundial va fer fortuna la tesi kelseniana de la piràmide normativa, al cap de la qual situa la Constitució, atorgant un òrgan concret, tall o tribunal de garanties constitucionals, la missió de preservar la seva primacia per sobre dels poders públics que, com poders constituïts, l'han d'acatar en tot moment. En paraules del Tribunal Constitucional, es dóna a entendre que hi ha un deure de lleialtat a la Constitució, l'observança de la qual resulta obligada als poders públics esmentats. Imposa que sigui el parlament el que, en la seva condició de poder constituït, hagi de vetllar, prima facie, perquè les seves decisions s'acomodin, en tot moment, a la Constitució ia la resta de l'ordenament jurídic. Que això sigui així per a tot poder públic deriva, inexcusablement, de la condició del nostre Estat com a constitucional i de dret. L'autonomia parlamentària no pot de cap manera servir de pretext perquè una Cambra es consideri legitimada per atribuir-se la potestat de vulnerar l'ordre constitucional. Per contra, sobre els membres del parlament recau a qualificat deure d'acatament a la Constitució, compromís a fer les seves funcions d'acord amb aquesta. Quan el parlament, de manera conscient, deliberada i dolosa, fa cas omís d'una doctrina constitucional consolidada, expressada a la STC 119/2011, que exigeix un mínim d'homogeneïtat entre les iniciatives legislatives i les esmenes presentades, elimina la presumpció de legitimitat constitucional de què gaudiran les normes elaborades per les corts generals, resultant forçosa la intervenció del Tribunal Constitucional. Si això aconsegueix vulnerar els drets de les minories parlamentàries, representants del poble espanyol, la via obligada és la de recurs d'empara, per presumpta infracció de l'article 23 de la Constitució. En aquesta tessitura, són possibles les mesures cautelars, ja que les recull l'article 56.2 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional: “La Sala o la Secció podrà adoptar totes les mesures cautelars i resolucions provisionals previstes a l'ordenament, que, per la seva naturalesa, puguin apliqui en el procés d'empara i tendeixin a evitar que el recurs perdi la finalitat”. Fins i tot, de manera cautelaríssima, ja que ho preveu la mateixa norma. En definitiva, les resolucions preses dilluns pel Tribunal, per sorprenents que semblin, no fan sinó aplicar l'ordenament jurídic, i responen a possibles constitucionals infraccionals d'altres òrgans de l'Estat. Val a dir, fins i tot, -parafrasejant el moliner Hansque, afortunadament, encara queden jutges a Madrid. SOBRE L'AUTOR Carlos Bautista És doctor en Dret des del 2014.
