No és casual que la Comissió Europea hagi expressat, amb el clàssic llenguatge de diplomàcia prudent, però amb la contundència d'una institució preocupada, la seva preocupació pel xoc institucional viscut a Espanya. I tampoc és casual que després que el Govern de coalició hagi parlat obertament de 'copisme judicial' contra decisions sobiranes del Parlament, la Comissió hagi recolzat el Tribunal Constitucional, insti a complir les seves resolucions sense desobeir-les, i hagi enviat al Govern el missatge de que les reformes expressen assumptes tan sensibles com els equilibris de poders i les majories establertes no són del gust de Brussel·les. Fer reformes del calat de què reclama Pedro Sánchez, tant en el fons com en la forma, demanin seguir els estàndards europeus propis de les democràcies liberals, i demanin demanar el criteri de totes les parts implicades en aquestes reformes, des del Poder Judicial, per les associacions de jutges passant i acabant per la Comissió de Venècia i pel Consell d'Europa. Res d'això no ha complert la reforma automàtica que pretenia emprendre Sánchez per controlar el CGPJ i el TC, i per això ha quedat suspesa la seva tramitació. El missatge d'Europa no ofereix cap dubte. Políticament, es tracta d'un triomf 'in extremis' del PP, que va recórrer a la desperada davant el TC, i que ha aconseguit una reafirmació de la legalitat quan el Congrés se l'havia ferit al debat parlamentari als diputats de l'oposició per Les presses de Sánchez. Per això cobra mèrit i sentit la posició institucional exposada per Alberto Núñez Feijóo, i ofereix nous pactes de renovació dels òrgans constitucionals si Sánchez renuncia als seus acords amb els independentistes. Com se sap, Sánchez ofereix una imatge que potencia molt la virulència amb el fet que el seu Govern havia amenaçat el TC amb conseqüències impredictibles. No obstant, la seva rebaixa del to i de la tensió queda a costa de la estratègia que segueixi a hora, atès que el PSOE i Podem han anunciat tramitar-ho per fi com a proposició de llei. En aquest terreny, com podríem intentar alterar les majories del CGPJ, així ho pesem en el passat i rebem una dura censura des d'Europa. Els acords d'Estat són necessaris, i l'allunyament irreversible entre el PSOE i el PP només augmenta la tensió política i el desgast de les institucions. En aquest sentit, hauria estat desitjable que el TC no reproduís mil·limètricament la radical divisió entre magistrats empassada per l'esquerra o per la dreta. Aquesta percepció de bloquejos inamovibles pesa haver resultat en aquest cas garantia de compliment de la legalitat, d'una imatge enderrocada de politització de la Cort que no fa cap favor a una democràcia. Tot i això, cal fugir de posicions purament desitjables o senzillament ingènues. No s'entreveu cap pacte. Sánchez ha quedat noquejat amb la resolució del TC i mai fins ara havia patit un reves similar, tret de quan van ser declarats il·legals els seus estats d'alarma. Quan Sánchez crida a la “serenitat” convé posar-se en guàrdia. Ara té una nova oportunitat de negociar amb el PP, respecti els tràmits parlamentaris i la lletra de la Constitució perquè ja se n'ha apartat massa.
