Desena visita de Pedro Sánchez a La Palma, en aquesta ocasió per inaugurar una carretera que el volcà va sepultar i que estava en servei des de fa setmanes després de ser reconstructida, i sobretot per tornar a carregar contra el principal partit de l'oposició i la premsa, col·locats pel president en una mena de front comú que suposadament no deixa veure els espanyols l'eficàcia de la seva acció de govern, com de bé que segons ell marxen les coses a Espanya. No és nova la relació difícil de l'Executiu de Sánchez amb la llibertat d'informació. Durant la pandèmia va haver-hi diversos exemples greus d'intents individuals de control sobri el que publicaven els mitjans, alguns reconeguts expressats en aquelles rodes de premsa de La Moncloa i dels quals consta també suport documental: ordres a les Forces de Seguretat, per exemple , perquè vigilessin les critiques al Govern amb l'excusa dels bulls que recorrien les xarxes socials.
En la seva relació amb els mitjans (naturalment, amb els sense fins) Sánchez cada cop s'aproxima més a les teories del que fos el seu vicepresident segon, Pablo Iglesias, que va assegurar que “l'existència de mitjans privats va atacar la llibertat d'expressió” , una sandez que suposa una contradicció en els termes. Sense arribar als extrems proposats pel fundador del moviment podemita, el líder del PSOE ha poblat el seu argumentari actual de part de les abrasives i desgavellades tesis d'Esglésies sobre els 'poders fàctics i malignes' que s'oposen a la gestió progressista de la coalició de Govern en benefici d'uns fantasmagòrics “interessos ocults” que mai no arriben a concretar. Aquesta deriva quejumbosa del president ha coincidit amb la seva mala posició a les enquestes, on fins i tot el CIS dirigit per José Félix Tezanos reconeix que Alberto Núñez Feijóo clarament supera Sánchez en intent de vot.
La seva perseverança en la detecció i senyalització dels enemics del 'progrés' d'Espanya revela el nerviosisme del líder socialista, que ahir, en comptes de limitar-se a negar que hagi d'emprendre canvis al seu gabinet com han suggerit alguns periodistes, va acusar literalment els mitjans d'«intoxicar», permetent fins i tot donar lliçons sobre la manera com s'ha d'informar. Ja embalat, va arribar a fer “una crida als mitjans perquè informin”.
Però no, la responsabilitat última de la mala imatge pública i el seu fracàs actual en els probes, de la seva desconnexió amb la majoria dels ciutadans, la tenen precisament els integrants del Govern (és i els seus vint-i-dos ministres) i la seva manera d'exercir el poder , endarrerint la gestió efectiva i bolcats, en general, a la propaganda del seu projecte. Perquè el que es va veure obligat a emprendre fa un any una crisi de Govern, canviant peces essencials del seu gabinet, va ser ell; el que fa un mes va posar de cap per avall la direcció socialista i del grup parlamentari al Congrés també va ser ell. I el responsable últim de la copiosa collita de derrotes del PSOE a les últimes conteses electorals (algunes tan humiliants com les de Madrid i Andalusia) va ser ell. És a dir, qui ha fet una esmena al seu projecte de govern i de partit ha estat el mateix, no els mitjans de comunicació.
I finalment, i independentment que faci o no canviï al Govern, la responsabilitat que la seva paraula valgui el que val la té ell després de, per exemple, haver repetit vint vegades “amb Bildu no pactaré res”, per mesos després convertir els proetarres en peça essencial del seu projecte polític a les Corts.
