SEGUIR
L'economia espanyola passa una crisi que fa vell cada pla que va presentar el Govern. Lluny de ser un error excusable de La Moncloa, es tracta del resultat d'una política conscientment lenta i indolent, sempre a l'espera que altres facin (Brussel·les) o assumeixin culpes (Putin, Covid-19, Filomena i fins i tot la calima sub- sahrauí). Tot i les sèries d'advertiments d'altres rebuts i experts, el Govern va jutjar la carta d'una inflació de curt recorregut, però la que ara pateix està desbocada, gairebé el 10%, i amb aspecte d'arrelament molt de temps. Els nivells de deute públic i de dèficit -més contingut gràcies a una desorbitada recaptació fiscal- pesen com a rodes de molí al coll de la resposta de l'Estat, que es va seclusion en polítiques gens audaços per fer front a una situació que està vacunada contra les mesures tòpiques i típiques d'un Govern de l'esquerra, pròdig a consolidar despesa i covard a assumir riscos.
Sánchez va presentar davant el Congrés un pla anticrisi de 160 pàgines publicat al BOE el mateix dia de la seva compareixença. Aquesta de procedir és, des de la perspectiva parlamentària, un insult més a la sobirania representada per la Cambra Baixa; i des de l'òptica econòmica, una nova demostració de la manca de projecte. Amb una inflació gairebé al 10%, moltes de les propostes del pla estan amortitzades i això resta qualsevol crèdit a Govern que no creu ni en la seva iniciativa.
En temps de crisi, amb tambors de guerra, les solucions han d'estar desproveïdes dels clàssics argumentaris sobre l''escut social' o aquell 'ningú no quedarà enrere', perquè l'escut social salta quan hi ha milers de ciutadans sotmesos al temor de no poder pagar productes bàsics per la causa de la inflació. Cal canviar els registres de la política econòmica. Les opcions són conegudes però demanen valor polític i responsabilitat de govern, dues coses de què Sánchez fuig. Avui ABC va consultar una vena d'experts per oferir alternatives de solució a la inflació. El més trist és que Sánchez no n'escolti cap. Molts conflueixen en la necessitat d'un pacte de rendes entre empreses i treballadors perquè els efectes de la inflació projectin de forma equilibrada a tota la cadena productiva mitjançant contenció de salaris i marges empresarials. Servirà com a mitjà per imposar càrregues desproporcionades als patrons si l'activitat econòmica no permet l'augment dels empleats o la millora de les plantilles. Al final, tornada a l'ERTE com a maquillatge d'una economia fragilitzada. D'altra banda, el Govern hauria d'abordar amb valentia la situació de les pensions i valorar si no és moment de 'desindexar-les' per deslligar-les de la inflació, i així evitar una espiral de despesa que conclogui amb un ordre de retallada idèntica a què Brussel·les enviat a Zapatero el 2010.
La política dopatge de subsidis i crèdits no és una alternativa a una política de rebaixes selectives d'impostos. El Govern està tatant la inflació com a font d'ingressos, però aquesta opció té el límit de la capacitat de despesa de les famílies, que ja no és el del 2021, quan es van alliberar els estalvis de la pandèmia. Hi ha productes volubles com lelectricitat i els combustibles que han de baixar els seus impostos. També l'alimentació. Amb un 130% de deute sobre el PIB cal mesurar amb cautela les tax rebaixes, però no fugir-ne. Fins i tot, és factible la devolució de la baixa a l'IRPF per no castigar més el consum. A Espanya, és evident, cal un altre Govern.
