SEGUIR
En només quatre anys, la despesa de l'estructura del Govern de Pedro Sánchez ha incrementat gairebé un 30 per cent respecte al que venia passant als governs anteriors, quan tant l'augment de la plantilla d'alts funcionaris i assessors com els seus salaris restants paralitzats, quan no es van suspendre, entre el 2010 i el 2017. Els seus anys que es corresponen amb l'última etapa d'Executius de José Luis Rodríguez Zapatero, i després, de Mariano Rajoy van aparèixer fins al 2018, quan va ser apartat del Govern per la moció de censura. Aquest cost en l'estructura del Govern inclou tant la despesa en les nòmines d'alts càrrecs, moltes superiors als 80.000 euros anuals, com la inversió de confiança, creant sovint places d'ocupació pública artificials o 'ad hoc' per donar cobertura a autèntics 'dadazos' als ministeris.
De fet, el que ha passat durant el mandat de Sánchez, incrementant aquesta despesa exponencialment, ha aconseguit xifres record mai vistes a la nostra Administració. Si el 2011, per exemple, la despesa en alts càrrecs (ministres, secretaris d'Estat, subsecretaris…) era de 110 milions, i Rajoy ho va arribar s'ha reduït fins a 98, actualment amb Sánchez és de més de 140 milions anuals. A més de legislar i des del 2018, Sánchez n'ha gastat successivament 114, 123, 130 i ara aquests 140 abans esmentats. No hi ha límit per crear un aparell d'assessors interminable i mastodòntic. I, per cert, sembla que cal que tant la riva política com l'econòmica d'aquest Govern desmenteixen que aquest exèrcit d'alts càrrecs estiguin, almenys, fent la seva feina amb un mínim d'eficàcia. La despesa realitzada en la contractació d'assessors, 'personal de confiança' i 'endollats' ha augmentat prop d'un 60%.
En realitat, no és una pràctica il·legal. O sí, com quan el Tribunal Suprem va anul·lar mesos enrere diversos nomenaments al Ministeri d'Igualtat perquè aquests alts càrrecs no van complir els requisits necessaris per ocupar aquestes places. Tot i això, la nòmina continua augmentant. I tot això, en un context econòmic sense precedents en els darrers quaranta anys, amb una inflació propera al 10 per cent, amb un pressupost públic constrenyit per la demanda d'ajudes derivades de la pandèmia, de la Nevada Filomena, del volcà de La Palma o del xoc energètic, i sobretot, amb un dèficit que ja supera també el 10% i un deute públic per sobre del 120%.
Els temps demanen de l'Administració una austeritat exemplaritzant que no es produeixi. Ben al contrari, com més es buiden les butxaques dels ciutadans, més creix la llista d''endollats' a la costa dels diners públics. La quantitat de 140 milions d'euros pot resultar irrellevant si es compara amb el total del pressupost espanyol. Pot semblar el que col·loquialment s'anomena la xocolata del lloro, i hi ha la temptació de pensar que 140 milions amunt o avall són peccata minuta. Però poder tenir un gest simbòlic cap a l'opinió pública rebaixant el pes dels sous públics als ciutadans, La Moncloa i això el seu aparell de propaganda ministerial no només hi persisteixen, sinó que els augmenten. Per això cobren iniciatives com ara la proposició no de llei presentada pel PP que reclama incrementar el control a la despesa pública i reduir l'estructura del Govern com a senyal d'una contenció que també va demanar Brussel·les -i no només els països frugals-, sinó també altres organismes com l'Airef o el Banc d'Espanya.
