Mentre els ulls del món es mantenen fixos en la dramàtica realitat de la russa invasió d'Ucraïna, queda malauradament opacat el que està succeint a l'illa de Cuba una dictadura cruel està donant els seus darrers cops de colze en forma de repressió contra la població que intenta no morir d'habitació. La quantitat de cubans que ha fugit del seu país des de començament d'any supera la xifra combinada de les dues anteriors crisis migratòries de 1980 i 1994. Només al mes de juliol van ser més de 20.000 persones les registrades, que és un volum comparable com no seria en un escenari candent, on es donava idea del grau de desesperació dels cubans davant la incapacitat dels responsables del règim per esperar les necessitats bàsiques.
Com ha aconseguit en el passat, la dictadura va creure que aquesta vàlvula d'escapament servirà per reduir la pressió interna i això no avergonyeix el fet que la majoria dels cubans estiguin desitjant abandonar el seu país a la recerca de més sort. Miguel Díaz-Canel, l'inefable successor dels Castro, potser creu que, com podria passar en anteriors ocasions, només se'n van de Cuba els més desafectes al règim i aquells que altrament li podrien suposar problemes interns, quan en aquests moments el sentiment generalitzat de la població és que el país està paralitzat i no té cap futur mentre ell es mantingui al poder. Tothom que té una oportunitat de fer-ho, se'n va, tot i que això suposa deixar enrere dolorosament la seva terra i la seva família.
De fet, a l'interior de Cuba la situació és dramàtica en tots els sentits i els seus directents no tenen recursos ni mitjans ni manera de redreçar la situació. Els cubans passen gana literalment i últimament depèn de l'ajuda alimentària que envia una altra de les dictadures més cruels de la zona, com aquesta de Nicaragua, tot i que aquest és un dels països més pobres del món. Gairebé sense electricitat i amb tot el sistema energètic desfent-se per la seva pròpia vetustesa i la mala qualitat de la tecnologia soviètica amb què va ser construïda, els cubans estan vivint en un infern sense més perspectives de solució que sortir del país sigui com sigui per intentar llaurar-se un futur decent a qualsevol lloc on pugui ser lliure.
Les espontànies protestes de l'any passat i la brutal repressió que ha seguit es poden considerar el punt irreversible de ruptura entre els cubans i la dictadura. Més de 60 anys confiant en va que es compleixen les extravagants promeses del castrisme han acabat amb qualsevol miratge de confiança en el poder i en aquests moments els cubans només esperen el final d'aquesta tragicomèdia política que ha devastat milions de vides i hisendes en nombre de un miratge que va arribar a ser inclòs un model per a molts il·lusos fora de Cuba. Només cal recórrer les xarxes socials per notar fins a quin punt els cubans han deixat enrere aquesta veneració obligatòria del règim i insulten obertament el dictador que té més arguments que la força bruta.
El que Díaz-Canel i els seus anomenen defensar la revolució no és més que una consigna desperada per protegir-lo a é i als esbirros del règim. No obstant, faria bé de considerar amb més realisme la situació perquè en qualsevol moment pot saltar una trucada de descontent dels cubans que l'obligui a ell i als restaurants de la dictadura à seguir també el camí de l'exili.
