En la iniciativa personal de Yolanda Díaz coincideixen dues circumstàncies que podrien ser atzaroses, o no, però que en tot cas són units: succeeix als vint-i-cinc anys del canallesc assassinat de Miguel Ángel Blanco per una 'organització', Bildu, que en la seva conjunt és descendent directe d'ETA mitjançant Herri Batasuna; i que aquesta Yolanda Díaz és en aquests moments vicepresidenta del Govern de Sánchez, que n'est pot keeper al poder sense Bildu, ERC i les esquerres a l'esquerra en què es recolza i que Díaz pretén pasturar. Subsola nihil novum. Aquest 'simpàtic' social impulsiu, que es vol dirigir a una dona sense opositors, té antecedents històrics sàviament controlats en normes, fins avui mateix en vigor. I per la mateixa Constitució que ens vam donar feliçment al 78. Per què? Perquè l'experiència de segles –veritable memòria historicodemocràtic– mostra que els 'concejos oberts', o la representació política sense partits –que no una altra cosa el que pretén Díaz– o són tan inútils com una gàbia de grills o, per diversió o simple tedi, acaben per matar políticament i físicament (cas d'ETA) amb la conscience tranquil·la de la seva irresponsabilitat, fins que se'ls posa davant del mirall de la Justice, que és el que acaba de fer l'Audiència Nacional amb les direccions d'ETA que Van impulsar, van envoltar i van aclamar en herriko tavernes l'assassinat a sang freda del regidor d'Ermua. [Per cert: no parli ara, amb falsa humilitat frailuna, el senyor Patxi López, exlendakari, de comprensió i tolerància; el tema va ser i continua sent tan greu com perquè d'Ermua, i els seus pròlegs i seqüeles, se segueixi parlant enlaire amb una veu veu d'homes]. La normativa espanyola no ignora el règim de 'concejo obert' per a la presa de decisions col·lectives. Però els recordo: aquestes normes identifiquen i localitzen el supòsit de fet, un 'concejo', i concretament 'concejo obert', segons la RAE, és la reunió en públic convocant-hi tots els veïns d'un poble. Les diferents lleis que ho han regulat -des de l'Estatut Municipal de Calvo Sotelo, any 1924, que normes posteriors van qualificar de populista i romàntic, fins a la de la II República, de 1935, a la Llei 7/1985 o la d'Aragó, de 22 de desembre de 2009 – coincident a requerir una comunitat de parts interessades (almenys veïnals) dels convocables a conformar el consell, i han anat de mica en mica el seu nombre màxim de components, des de 500 a 40, assenyalant la porta de sortida del sistema , en preveure “el mal funcionament”, i les conseqüències, que seran l'extinció del règim de consell obert. Des d'una perspectiva més àmplia, advertia l'ideòleg de la Constitució del 78, Fernández Miranda, que és impossible assolir un objectiu social sense la mediació d'una o diverses organitzacions, vertebrades i persones responsables. I aquest és l'Estat legal a la norma màxima vigent, la Constitució. A l'article 6 disposa literalment: “Els partits polítics representen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental…” del sistema democràtic. Amb aire de romeria creativa, la senyora Díaz, amb el beneplàcit de La Moncloa –i amb aquesta lleugeresa orgiàstica, repeteixo–, es proposa i ho proclamarà recórrer tots els pobles d'Espanya per desvertebrar-los de les seves institucions, locals o comunitats o estats, per una representació de segon grau, i llançar-les a la massa amorfa com a botí a devorar, irresponsablement. És una trucada directa al desgovern. I amb possibilitat dactuació immediata. Quan la tècnica és necessària, a crits, barreres de contenció contra els despropòsits, amb efectes nocius, de les xarxes i els 'fakes', des de la màxima instància política, amb el 'charme' que acompanya la dona i que aquesta pot utilitzar torturat, s'emocionat per Yolanda Díaz poble a poble perquè mirin només pels seus propis interessos, amb menyspreu a la solidaritat, fins i tot per què no, cap a aquest bé col·lectiu, fruit de l'esforç i la sang de segles, que és la pàtria 'comú de tots els espanyols'. Quin altre pot ser el missatge que se'ls aporti? Perquè no us oblideu que Díaz, servint fins avui mateix de rodrigó al projecte de Sánchez, ja ha obert les portes del poder i de les seves polítiques als quals van fer realitat l'assassinat a sang freda de Migue Ángel Blanco. I això no ho proposa sinó que li demani el tàndem Sánchez-Díaz, o Díaz-Sánchez, no fa l'ordre: Sánchez adverteix que el poder se'l tanca sense una esquerra radical i dóna carta blanca a Yolanda, sabent que s'ha d'estavellar . Però va confiar que això només està fora del 'després'. La política dels fets consumats sempre ha donat resultat a la estratègia de Sánchez per ser president. No comença a conèixer que la Constitució requereix partits, i que en els partits és regla essencial i constitucional la democràcia orgànica interna. I, no obstant, ha conegut i la comparteix en la seva estratègia a curt termini i sibil·lina, que Yolanda ha exclòs qualsevol partit ia qualsevol veu autoritzada a l'acte constitutiu de Sumar, a Madrid, precisa: ha volgut constituir-se en referència única, al brunzit ensordidor del rusc. És a dir, s?ha proclamat totalitària. Cruadament. Sincerament. Un absurd en un país d'“homes lliures” –això va fonamentar la glòria d'Isabel la Catòlica– en què qualsevol ciutadà podria dir al rei (també a la 'reina' Díaz): “Com a home –diem persona?– no se sobre nosaltres, i com a persona be per nosaltres i per a nosaltres”. Alhora, i si poguéssim esperar, a Yolanda Díaz la correran irritades 'les seves abelles' sense rusc, per més que sense compromís, i després de la careta de protecció, el president Sánchez va estendre el braç per tegir-la dels agullons. Però no es pot assistir passivament a aquest esfondrament de les institucions des de la institució governativa. Encara que Yolanda Díaz viatgi en una guagua –sobre les autopistes que ens construïm– i no a Falcon a petits salts. És una situació extraordinàriament greu. Amb amplis ideals populistes es van alçar un pit descobert, és cert, el comandant Chávez, a Veneçuela, i el 'beneït' d'Ortega a Nicaragua. Hi ha moltes pallassades socials. Cuartango recorda la frase de Camus a propòsit dels “errors polítics” que s'adverteix des de llarg que conduiran al caos: “Rebutjarem fins a l'últim moment una caritat divina (o succedani progressista) que frustraria la justícia dels homes”. Ja va estar bé amb l?indult als condemnats per l?1-O, per exemple. Ara ja no és només la Llei de memòria democràtica, que pretén asseure's a la banqueta els perseguits per ETA; El risc és més bonic perquè no es localitza sinó que enverina l'ambient la presumpta instal·lació d'un control populisme per definició: el cessament de la seva vicepresidenta, amb la disautorització explícita, a més, del president Sánchez, ja s'hauria de produir per no embarrar, sense sortides netes, la politica nacional.
