Tinc alguns amics que sostenen la teoria que vivim el final d'una època. Durant anys els va escoltar amb atenció sense saber bé a què es referien. També considerem un temps que agonitza mentre emergeix més diferent em feien recordar pel·lícules com 'Habana', en què Sidney Pollack relata a la perfecció el turbulent ambient que va apoderar de la capital cubana durant els dies previs a la revolució castrista. De vegades, impressionat pel fragor de la seva conversa, em sorprenia a mi mateix mirant de reüll a dreta i esquerra per veure si hi havia guerrillers apostats a les cantonades. Però mai no vaig veure res estrany. Arribe arriba a la conclusió que aquelles lucubracions crepusculars no eren més que enyorances nostàlgiques de gent gran. Aleshores encara era capaç de seguir el ritme de vida que imposava la innovació tecnològica. M'havia desitjat sense cap mena de trencament de la meva màquina d'escriure, no utilitzava el telèfon fix, suplia la meva falta de memòria amb l'ajuda de google, llegia la premsa en dispositius electrònics, manejava amb facilitat les aplicacions a l'ús, feia la compra per Internet, Va arribar admetre que era un anacronisme absurd seguir apilant CDs i après a navegar cap enrere a les plataformes digitals. Confesso, amb sincer penediment, que va mirar per sobre de l'espatlla els defensors de la societat que havien deixat feliçment enrere. Després, a poc a poc, em vaig quedar endarrerit en aquella carrera vertiginosa d'aggiornament a la modernitat i vaig sentir que el pas del temps m'havia fet creuar la frontera del que abans, sense draps calents, anomenàvem vellesa. Ara és un terme desacreditat. Ser vell ja no és la qualitat que et convida a un ancià de la tribu. La primera vegada que m'ha vingut espontàniament al capdavant la idea que vivim la fi d'una època ha estat aquest estiu, mentre jugava a la rotllana de la patata amb la meva néta Alejandra a la vora del mar. somniació que Durant tants anys havia estat aguaitant els meus amics, però després em vaig adonar que a l'aigua que ens banyava a la meva néta ia mi estava a trenta graus de temperatura, que ja no hi ha gel a Las gasolineras, que el globus terraqüi gira cada cop més de pressa, que la política s'ha convertit en una partida de necis sense corbata, que l'esperit de venjança sobrepuja el de reconciliació i que el respecte a la veritat no és res més que una extravagància en desús. Ara penso que tenien raó els meus amics. Vivim la fi d'una època. Ells van veure els guerrillers que eren invisibles per a mi. No sé si aquesta percepció és certa del tot o si va formar part de l'engany amb què el genet maligne del meu cap intenta protegir-me dels rigors de l'edat, però m'aposto punxo de truita i canya que el món on viurà el meu Nieta Alejandra s'assemblarà molt poc a qui jo he conegut.
