A Ciutadans han tingut el detall de morir-se amb un logotip que sembla el cercle d'iPhone quan s'apaga. Una genialitat conceptual a què només li faltava el so d'error quan apareixia a la pantalla. Per rematar l'obra mestra, han decidit acompanyar el color taronja-pastanaga amb un verd-puré de bleda, suposo que comencem el detox. O perquè ens recordem d'UCD i posem la patacada en un context centrista. Per aportar alguna cosa, probablement el seu últim eslògan fos “Descanseu en pau”. Claveig. Finalitza així la vida d'un dels partits més tòxics que hem tingut els darrers anys. Perquè Podem i Vox, dins del seu populisme infantil, representen almenys dues cosmovisions, dues maneres de veure el món amb què es pot estar (o no) d'acord. Però Ciutadans, ni tan sols: demagògia de cunyat, un afany destructiu envoltat de coloraines i una perpètua deslegitimació del restaurant. No hi ha més populisme que negar el conflicte i intentar neutralitzar-lo en massa de la centralitat. Encara no ens hem assabentat que el conflicte no només cal sinó inevitable. La seva absència no ens porta a l'edèn sinó a l'absolutisme. A la vida real hi ha tensions i conflictes entre parts amb interessos legítims i contraposats i, en aquest marc, el centre no és la negació dels planters de dreta i esquerra, sinó l'aposta per ser el pont que els comunica. I garantit que podem dir sense matar-nos. Think that tothom és imbècil menys tu resulta bon detector d'imbècils. I Ciutadans ha estat aquesta curiosa barreja entre Pinker i 'El Yoyas', aquesta barreja entre el supremacisme intel·lectual i la superioritat macarra que, a la llarga, ha servit alhora com a track d'aterratge del nacionalisme espanyol i com a track enlairament per a l'extrema dreta. I que el mateix et servia per ser de dretes, però sense aquesta olor de sagristia que hem de desprendre els creients, que per ser progressista, però sense granota blava, que no són mers obrerets. Un punt de vista purament estètic de professional jove i urbà que no vol votar el mateix que els seus avis i un partit que no només ha contribuït amb la seva agressivitat a l'estat actual de la política espanyola sinó també al naixement de Frankenstein. No oblidem que va ser Rivera i la seva ambició malaltissa qui va començar i va encoratjar una moció de censura que va acabar amb Sánchez al poder. I que quan va poder evitar que la governabilitat d'Espanya descansés en els nacionalistes, no ho va voler o no va saber. Encara hi ha qui els lloa les intencions. Coses de l'amor, que idealitza en ser estimat i li sobren totes les virtuts i cap dels defectes. La virtut del centre és la moderació, l'enteniment i la intel·ligència, cosa que Cs mai no va tenir. 'El valor del centre', que deia Suárez, fent referència a la seva valentia davant els 'echaospalante' que es van amagar arribat el moment. Doncs aquí el contrari: fum, soroll i grafiquets. El que hem dit: descansem en pau.
