Era el primer partit del Madrid amb Amancio com a president d'honor, bonica institució que determina un cert influx tutelar. També era el primer partit de tornada després de l'aturada de seleccions del setembre, el hiat més terrible del món del futbol. Hi ha trajectòries, estats de forma i fins i tot carreres que s'hi van quedar, com la de Robinho. Al Madrid és la resta la ratxa de victòries.
Ancelotti va haver de rotar, cosa que ja no li costa. El Madrid ha passat de no fer-ho a no deixar de fer-ho, i tot generava una sensació de distracció, de falta d'acomodament, fins i tot de mandra. Això és l'aturada: la mandra de reprendre la rutina, tornar a l'hàbit.
La tornada de Benzema, brúixola i batuta, compensava l'anterior, encara que va estar al principi molt poc participatiu. El Madrid, en general i en consonància amb aquesta manera o predisposició, estava expectant, molt poc pressureant, i consistia sobretot a Vinicius, molt errada però d'una manera completament natural. Ja ningú no es va preocupar, ningú va murmurar, perquè el públic sap que Vinicius va entrar així en calor. Quan sembla negat se sap que s'acabarà bé: la negació de la negació és una obtinguda i Vinicius és lògic a la seva manera.
gols
1-0 Vinicius Júnior (41′), 1-1 Kike (49′)
- Àrbitre: Guillermo Cuadra Fernández
-
Dani Ceballos (45′), Abdessamad Ezzalzouli (46′), Enrique García Martínez (77′)
-
David García (77′)
Tret de les coses de Vinicius, el partit era més aviat d'Osasuna, que defensava amb serietat, una mica obert deflanks, i atacava amb alegria per la banda d'Abde. L'esquerrà va tenir una primera ocasió al minut 15, al 20 va ser Navho Vidal, Moncayola al 27 i poc després Abde de nou en perillós contraatac. El Madrid tenia un problema de joc i també d'actitud que es percebia com de les seves pèrdues treia contraatacs el rival. Hi havia un principi de galbana contra el qual el Madrid va començar a lluitar a partir de la mitja hora i amb el mateix protagonista. La primera ocasió va arribar al 37 per Vinicius, que es va escapar com en un gol memorable a Manchester i va centrar per a la volea de Benzema.
Era l'avís. Al 42, va enviar una centrada que va anar tancant fins a convertir-se en gol. No es va considerar fora de joc la posició dels jugadors del Madrid, però la rematada de Rudiger, la seva mera intenció, va detenir l'acció natural d'Herrera, que hauria estat buscar la pilota. Fallada del porter o influència de Rudiger? Potser totes dues, però el segon va existir.
El Madrid havia estat Durant tota la primera part com aquell personatge de Woody Allen que es va veure desenfocat, borrós, però a l'últim moment, abans del descans, per l'afany de Vinicius (que és brasiler però també una mica Villarroya) el marcador es li va aclarir, que no el perfil, perquè a la tornada la cosa va seguir igual. Torró, Moncayola i Abde van seguir traçant un futbol ordenat i tranquil que va tenir premi al gol dels García: passada d'Unai i gran rematada de Kike que delatava la gran passivitat general del Madrid, simbolitzada potser, encara que era molt més que una qüestió personal , en el trot insubstancial de Ceballos, posicionat en l'inane.
Immediatament van entrar Camavinga i Valverde perquè hi havia una autèntica necessitat d'electricitat, i amb ells d'interiors començava a nou partit. Com a ullal que sorgís de la geniva, va començar a formar-se un propòsit i el futbol es va tensar. El Madrid havia de construir un setge al voltant de la dansa de Benzema. L'Osasuna és un equip sofisticat, treballat, del 4-3-3 al 4-1-4-1 amb moments de defensa parcial de cinc, i ara amenaçava de revelar una nova forma defensiva.
Però el setge no era tan gran. El Madrid no acabava de controlar el joc, de trobar el ritme, la sensació d'incomoditat no se n'anava i l'Osasuna no es deixava comprimir.
Calia fer una volta de tuca i Ancelotti en va posar dos a l'àrea, Benzema i Rodrygo en un 4-4-2 i immediatament va arribar el perill en una pilota que Benzema va controlar amb el seu pit de pelfa; va guanyar la posició i va ser empès per David García. Cuadra va haver de veure'l al VAR i al penal li va afegir la targeta vermella al defensor. Però Benzema va fallar (llarguero), emfatit com està davant Sergio Herrera (un diari va parlar hores abans de “malson”).
El Madrid va continuar atacant per Benzema en jugades justetes que van requerir consultes al VAR i que feien assemblar a l'àrbitre, amb el seu pinganillo, l'encarregat d'un Burger King en hora punta.
Va entrar el jove Oroz i va descobrir una gran classe que donava, per la seva pròpia naturalesa (la tècnica és flegmàtica), tranquil·litat al seu equip, fins i tot amb deu.
La matança d'Ancelotti va fer una nova volta: va entrar Mariano, defensa de tres. L'estratègia va passar a ser el centre, amb tot el que té de desesperació un centre, però es va notar un aire déangelat al Madrid i fins i tot a l'ambient. Els centres a més eren per a Mariano, amb la seva estranya redeta capil·lar que sembla un rodó de vedella acordonat a punt d'entrar al forn. D'alguna manera això va desactivar l'apel·lació èpica, li va treure credibilitat, possibilitats, encara que ho va intentar al 92 amb una bona elevació molt del seu estil potent i frontal.
El Madrid era tot lateral, interiors i extrems ficant centres a l'àrea amb poc perill. Potser és una sort futbolística que calgui perfeccionar de cara a futurs moments de desesperació.
Hi va haver més centres, intents de rumb de Valverde, però no va patir Osasuna i l'àrbitre va xiular el final sense cap novetat, amb aquest estil indirecte i apocat seu de tota la nit, com si també el xiulet final l'hagués de validar el VAR. Amb els seus gestos dubtosos, l'àrbitre no va tenir autoritat, com tampoc la va tenir el futbol del Madrid, que no va entrar mai del tot al partit. El final de la ratxa requerirà una reactivació que hauria de començar per agafar-li el gust una altra vegada a deixar la porta a zero.
