En sentència recent dictada el 18 de gener del 2023, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació per a unificació de doctrina presentada per una entitat financera, mitjançant la qual l'absol d'abonar als treballadors prejubilats el valor del valor de les aportacions als plans de pensions que havien suspès al moment de l'alegria.
Aquest llarg procés, que es va iniciar el 2013, va afectar una de les entitats financeres més importants del moment a Espanya, fruit de la fusió de diverses caixes d‟estalvi autonòmiques a través del Sistema Institucional de Protecció (SIP)
L'admissió d'un recurs com aquest sol ser complicat, segons l'equip de Dret laboral de Despatx d'advocats JL CASAJUANA que porta la defensa de l'entitat financera, a causa dels molt demandees requisits perquè identitat de supòsits entre les sentències que es recorren i les que s'aporten com a contradictòries a aquelles.
En aquest cas, després de sentències dispars en diferents jutjats socials i predominant la desestimació de les demandades, el Tribunal Superior de Justícia de Castella-la Manxa, en què havien recaigut la majoria dels assumptes en tenir una de les entitats bancàries implicades Una localització més gran en aquesta comunitat autònoma, estima els recursos dels prejubilats i desestima els interposats per l'entitat bancària en els casos en què a la instància s'han estimat les pretensions d'aquest col·lectiu.
Origen i evolució dels fets
Després d'un ERO finalitzat el gener del 2.011, va accedir a la prejubilació a gran nombre de treballadors, entre les condicions dels quals hi ha el manteniment de les aportacions fins a la data de la jubilació efectiva o, com a màxim, fins al compliment de 64 anys.
L'aplicació de les condicions transcorre amb normalitat fins que, el desembre del 2.013, i amb efectes d'1 de gener del 2.014, s'assoleix un acord col·lectiu pel qual, entre altres mesures, s'han fet les aportacions als plans de pensions des de l'inici de la vigència del dit acord fins al 30 de juny del 2017.
Aquesta mesura s'aplica tant als treballadors en actiu com als prejubilats que tenen, en aquell moment, la relació laboral extinció conseqüència d'una prejubilació pactada i amb el compromís de manteniment de les aportacions fins al moment de la jubilació efectiva o 64 anys.
Els prejubilats s'oposen, d'una banda, que se'ls apliqui la mesura esmentada en no ser treballadors d'alta a l'empresa i, d'una altra, que s'afecti l'acord per decidir acollir-se a la prejubilació, del qual només havien van transcórrer tres anys, ja que pretenien que tenien garantit el manteniment d'aportacions fins a la data acordada.
La Comissió de Control del Pla de Pensions no va introduir allò acordat en negociació col·lectiva en les especificacions corresponents.
En aquest cas dels prejubilats pertanyents a una de les entitats que es va fusionar, amb àmplia localització a Castella-la Manxa, a més, es va presentar una col·lació un antic acord pel qual romangueren garantides les seves aportacions als Plans de Pensions fins al compliment dels 65 anys, que van ser calculades fins a aquest moment, per la qual cosa es van crear les trucades addicionals aportacions, exclusives d'aquesta entitat.
I per concloure, el que va suposar una altra dificultat afegida, a l'acord de desembre de 2.013 es prvenia la recuperació de les aportacions en el moment de l'alegria, cosa que els prejubilats van comprendre que se'ls va haver d'aplicar i per això van pretendre conservar-les al decidir jubilar-se, que, finalment, va ser la qüestió nuclear.
Finalment, el Tribunal Suprem en ple ha estimat el recurs de cassació per a unificació de doctrina que va interposar l'entitat bancària a, que resol casar la sentència i, en conseqüència, l'entitat no està obligada a dur a terme l'aportació per import del valor de les suspeses al moment de l'alegria.
Quines conclusions podem obtenir de la sentència?
Es reitera doctrina del Tribunal Suprem segons la qual el reconeixement de les prestacions relatives als plans de pensions no constitueix un dret immutable, sinó que està subjecte a la possibilitat de la seva modificació, en particular a través de procediments de negociació col·lectiva o de modificació substancial de les condicions de treball, i per això l'expectativa simple de percepció de les aportacions ha d'estar sempre subjecta a la regulació puntual que hi ha en cada moment temporal.
Han estat molts els jutjats que han resolt que la mesura de suspensió d'aportació als plans de pensions és aplicable als treballadors amb la relació laboral extingida, cosa que ha provocat que la controvèrsia es derivés al dret a la recuperació de les aportacions quan els treballadors accedissin a la joia efectiva.
En aquest sentit, l'art. 6 del RD 1588/1999, de 15 doctubre, pel qual saprova el Reglament sobre la instrumentació dels compromisos per pensions de les empreses amb els treballadors i beneficiaris, estableix que la instrumentació dels compromisos per pensions afectarà els compromisos assumits per l'empresa amb el seu actiu personal, i afegeix que tindrà la consideració d'actiu personal tota persona física que voluntàriament prosta els seus serveis retribuïts en virtut de relació laboral, incloent-hi dins d'aquest concepte d'actiu personal als efectes d'aquesta normativa els treballadors amb els que l'empresa mantingui compromisos per pensions, encara que hagin extingit la relació laboral amb aquests, criteri que va empassar la jurisprudència en la matèria, per a tota la sentència de 20 de desembre de 1.996 del Tribunal Suprem, que avala la validesa de la modificació de mesures corresponents a plans de pensions de treballadors el contracte de treball dels quals s'ha extingit, i la legitimitat Acompanyament dels representants dels treballadors per intervenir en la negociació en nombre, no només dels treballadors amb contracte vigilant, sinó també en el dels qui no estan en actiu per haver passat una situació de goig o prejubilació.
I és per això que per mitjà de l'art. 41 I és possible modificar els drets dels treballadors que prèviament havien extingit la relació laboral, i amb més motiu quan les condicions subjectes a modificació procedeixen de la prèvia existència d'aquest contracte laboral i es tenen més enllà de la seva vigència.
El conflicte s'origina quan l'acord col·lectiu de 27 de desembre de 2.013 modifica, en suspendre les aportacions als plans de pensions, l'anterior de 3 de gener de 2.011, en què es va pactar que els treballadors que s'agafessin a la prejubilació mantindrien aquest dret fins quan es jubilessin i, com a màxim, fins que complissin 64 anys.
El nostre certament trobem davant d'una matèria de successió de convenis, que es regeix pels articles 82.4 i 86.4 de l'Estatut dels Treballadors, segons el primari dels quals “el conveni col·lectiu que succeeix a un anterior pot disposar sobre els drets reconeguts en aquells . En aquest supòsit s'aplicarà íntegrament, allò que regula el nou Conveni”. Per la seva banda, el segon article estableix que “el conveni que succeeix a un anterior deroga en el seu aparell aquest últim, llevat dels aspectes que expressament es mantenen”. D'aquesta manera es dóna al cas dels col·lectius convenis el principi general de successió de normes jurídiques, segons el qual la norma posterior deroga l'anterior. Així, la jurisprudència ha declarat que el conveni posterior deroga l'anterior en la seva integritat de manera que no regeix el principi d'irregressivitat en la successió de convenis col·lectius (sentències del Tribunal Suprem de 16/12/1994, 22/6/2005, entre d'altres), sense que, d'altra banda, es pugui intentar que les clàusules derogades dels col·lectius convenis generin condicions més beneficioses (per totes les Sentències de 11/5/1992 -rec. 1918/1991-). D'aquesta manera, el manteniment de certs aspectes del Conveni anterior l'ha de fer expressament el nou, cosa que no passa en el nostre cas.
A la sentència del Tribunal Suprem que comentem, s'atribueix plena virtualitat extintiva a la situació de prejubilació, cosa que és determinant a l'hora de batre el dret a la recuperació de les aportacions que van ser suspeses, ja que no ha de confondre el manteniment de la tasca relació amb el manteniment de la situació d'activitat en el pla de pensions, situacions perfectament diferents que, com hem dit, van influir decisivament en la resolució adoptada per la Sala, interpretem que la baixa a l'empresa no es produeix per goig, cosa que donaria dret a la recuperació de les aportacions, i això perquè a l'acord de 27 de desembre de 2013 es diu a la clàusula inclosa al punt 6 de la lletra C: “… per a aquells que haguessin causat baixa pendent la suspensió d'aportacions ordinàries i addicionals, o abans de finalitzar el període d'aportacions extraordinàries esmentat, per jubilació, acomiadament col·lectiu (art. 51 de l'ET) i per causes objectives (art. 52 de l'ET) se'ls realitzarà una aportació extraordinària equivalent a les aportacions que s'haurien realitzat fins a la data del dit esdeveniment sense la suspensió d'aportacions previstes en aquest acord…”
I sustaine la Sala que l'extinció es va produir amb molta anticipació a la suspensió de les aportacions i, per descomptat, no es va produir per alegria, ja que en jubilar-se ja tenia la relació labor extingeix des del moment en què es va prejubilar.
I en aquest, la tradicional doctrina jurisprudencial sud la matèria estableix que «la suspensió comporta l'expectativa de reiniciar el servei laboral, mentre que la prejubilació suposa la ruptura definitiva del contracte encara que l'empresa es vincula amb el treballador a través d'una sèrie de compromisos que sorgeixen com a conseqüència del pacte en què es fixin les condicions de la prejubilació i, per tant, suposa una expiració contractual definitiva inclosa a l'art. futur que han de regir entre les parts, específicament amb vista a l'abonament de la indemnització de pagament ajornat i el manteniment dels drets del treballador tant en l'àmbit de la Seguretat Social, com en els plans de previsió de l'entitat ocupadora.»
