Jordi Canal (Olot, 1964), historiador, professor de l'Escola d'Estudis Avançats en Ciències Socials de París, ha estat el director de la col·lecció 'L'Espanya del segle XX en set dies' (Taurus), de la qual a més a més va ser el autor del volum '25 de juliol de 1992. La volta al món d'Espanya', on des del detallat record de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona reflexiona sobre la Catalunya i l'Espanya contemporània. —L'últim cop que parlem em va dir que ara el COI no ens donaria uns Jocs. La veritat és que ara ja ni som capaços de presentar una candidatura. —El que va passar al voltant de la candidatura Pirineus 2030 mostra com han canviat les coses. El país ja no és el mateix, la societat catalana tampoc, les relacions entre comunitats tampoc, i també, i per pitjor, la classe política ja no és la mateixa. No hi ha un Samaranch o un Maragall. - Assenyala el 1992 com a moment culminant d'Espanya. —Sí, el 1992 hi coincideixen moltes coses positives: la consolidació de l'Espanya de la Transició i el reconeixement internacional; s'hi assenta, i encara no es veuen els problemes, l'Estat de les autonomies, ia Catalunya encara es podia pensar en una altra societat que semblava possible, una societat oberta, mestissa, bilingüe. Tot això s'ho carrega el nacionalisme perquè el 1992 va veure que aquesta Catalunya era possible. Prenent la imatge de Cobi, intentin un perricidi. —Cobi simbolitzava aquesta Catalunya que al final no va ser. Al simpàtic gosset ho odien al principi, igual que al seu autor, un altre exemple cosmopolita. —Sí, Mariscal és algú arribat de fora, que parla català/valencià, que és perfectament bilingüe, desinhibit, obert al món… tot allò que el nacionalisme avorreix. Aquella Catalunya pot desaparèixer. —El nacionalisme sempre va recelar de Barcelona. —Així és. D'entrada hi havia una qüestió electoral. El vot nacionalista era fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, i calia treballar el territori. A això es va dedicar Pujol amb gran èxit. Hi havia una desconfiança molt gran respecte a la ciutat, ratllant el supremacisme… hi havia unes persones que no eren els catalans que hom esperava. El nacionalisme i Pujol tenen clar que Catalunya era seva, i volen manar. I, davant d'això, Barcelona és una amenaça. —Pujol talla l'arrel l'intent d'articular políticament aquesta Barcelona metropolitana. —I amb els anys s'accentua la divisió entre la Catalunya urbana i la rural, cosa que el 'procés' accelera: un 'procés' més rural que urbà, més d'interior que de litoral, més de petita ciutat que gran, més catalanoparlant que castellanoparlant… —Tornam al 1992. Pujol apareix a les fotos com el convidat incòmode a un casament. —Sí, però almenys hi anava. —Avui farien boicots i escarafalls. —Sí, ara no tenen cap sentit d'Estat. Pujol hi anava, potser no hi estava d'acord, però tenia sentit d'Estat. Fa cara de pena, sí, però sap que representa una institució, i no la pot deixar. Una altra cosa és que després quan la venda de la foto obre les portes als joves del seu partit, els Forn, Madí i tants altres, perquè es carreguin tot el que puguin. —Arriben va organitzar la inauguració de l'Estadi Olímpic el 1989. —Cert, i després, més que carregar els Jocs, la seva gran preocupació és que Maragall no capitalitzi el moment, tampoc el Govern. The Concern molt el tema de les banderes i per això veuen l'aparició d'ensenyes espanyoles al Camp Nou com si s'hagués tacat un temple de la catalanitat. Amb la llengua no tant perquè hi ha un compromís de presència del català que es respecta. —Aquest compromís explica el moment del 1992. La inauguració i la cloenda són un feliç equilibri. —La seva síntesi. Hi ha una mica de flamenc i molts castellers i sardanes, banderes de tot arreu, grups catalans de teatre com la Fura i Comediants s'encarreguen de l'espectacle, i al costat d'això hi ha Peret, Manolos, Amaya… barcelonins que canten en castellà una rumba que és profundament catalana… Una barreja de tot. —El que és Catalunya, en realitat. —Va ser un bon reflex del que era i podia haver estat aquesta Catalunya no totalment controlada i fracturada pel nacionalisme… una Catalunya amb un bilingüisme normalitzat, amb convivència de símbols, tots vinculats a Europa. Això és el que el nacionalisme tem, i es carrega. —L'evolució política de Maragall també explica aquest trànsit entre la Catalunya que va poder ser i la que va acabar imposant. Una pèrdua. —El Maragall anterior al 1992 encarnava un catalanisme obert, dialogant, un catalanisme que ja no existeix, assassinat pel 'procés'. Maragall, com molts altres socialistes, acaba interioritzant després un discurs pujolista… que Catalunya pertany als nacionalistes, i que per entrar a Palau havien de mostrar un pedigree que no els reconeixien. —En una entrevista a l'ABC, la història del PSC Balletbó reconeix que Pujol va arribar a menjar la moral. —Així va ser. Aquest comença amb la primera majoria absoluta de Pujol (1984), el cas Banca Catalana, l'intent d'agressió a Obiols... comença a quallar aquest discurs, i Maragall, després del 92, l'acaba comprant. Avanç del catalanisme i el nacionalisme. Maragall havia estat una peça clau de l'inici del trial amb un Estatut que ningú demanava. Era una manera de cir: mereixo ser aquí, fins i tot puc ser més nacionalista que Pujol. D'aquí ve el pacte amb ERC i un Estatut que ens ha portat fins aquí, El 'trial' va néixer el 2003 i el 2004, encara que accelerarà el 2010 amb la sentència del TC i el 2012 amb l'avançament electoral d'Artur Mas. —El fracàs de Maragall també és la desil·lusió d'una generació. Arribem ha creat que seria capaç de modernitzar Catalunya com va fer amb Barcelona. —Això era impossible, perquè el nacionalisme no ho va permetre. I quan Maragall assumeix les tesis del nacionalisme, el projecte ja és un altre. -1992 hauria d'haver significat la derrota d'aquesta Catalunya ruralista, contrària a la modernitat. Segueix el contrari. —Sí, aquesta Catalunya que descriu és la que acaba de guanyar. Sí que és cert que durant els anys del tripartit això es confon, però s'acaba imposant el nacionalisme.
