El 13 de novembre del 1992, Míriam García, Toñi Gómez i Desirée Hernández, molt adolescents dels seus anys de només cattorze, es preparaven per assistir a una festa al seu institut a la discoteca Coolor de Picassent (València). Un viatge de tan sols sis minuts en xec, a penes 2,3 quilòmetres de distància, que van decantar per recórrer fent autoestop. Van sortir ja empolainades de casa de la seva amiga Esther, que es van quedar a casa per estar constipada. A partir d'aquest moment, es difumina i perd el rastre de les conegudes després com a nenes d'Alcàsser.
Qui va segrestar les menors? On eren? Les havien matat? Durant els primers dies de cerca es van demanar tota mena de testimonis; alguns inversemblants, altres que auguren un desenvolupament inquietant i disruptiu. Entre ells, el d'un noi que va reconèixer haver acostat amb el turisme a les nenes des de la sortida d'Alcàsser fins a la benzinera situada a les portes de Picassent. Després, un altre noi va veure com tres dones caminaven cap a la discoteca i un últim testimoni va dir que aquestes van suar en un petit cotxe blanc –un Opel Corsa–, ocupat per quatre persones.
La preocupació creixia alhora que les forces mediàtiques bolcaven amb un cas de novel·la negra digne de l'imaginari d'Agatha Christie o Stephen King. Els investigadors policials van concloure que el trio d'amigues no va arribar mai a l'establiment d'oci nocturn. D'aquí va brollar la histèria fins a rebre centenars de trucades d'espanyols que van assegurar haver vist les menors, es van organitzar batudes en diverses autonomies i es van distribuir cartells a altres països europeus i al Marroc. Tal va ser la dimensió del misteri que, el dia de la nit de Nadal d'aquell nefast 1992, el llavors president del Govern Felipe González va rebre les famílies afectades.
Imatge d'arxiu de la caseta on van ser segrestades, violades i assassinades les nenes d'Alcàsser ABC
El seu calvari, televisat diàriament, es va veure consumit el 27 de gener del 1993 quan un apicultor i el seu consogre es van trobar al barranc de la Romana, al terme municipal de Tous, un braç humà semienterrat amb un rellotge al canell. Fins al lloc dels fets es van mobilitzar diferents equips de la Guàrdia Civil, que van descobrir dos cossos més, tots tres de dones pesa pensar que el primer podria pertànyer a un home, en avançat estat de descomposició. Estaven embolicats en una catifa i al costat dels diferents estris trobats hi havia rastres de papers, en concret, una mosca mèdica amb el número d'Enrique Anglés, esperada sifilis mesos enrere.
Antonio Angles i «El Rubio»
L'aparició del número d'Enrique convidava els agents de l'Institut Armat a presentar-se al domicili familiar, ubicat a la localitat valenciana de Catarroja. Van obrir la porta Enrique, la seva germana Kelly i la seva mare Neusa, que van ser enviades a la caserna de Patraix per prendre declaració. Al registre van aparèixer Mauricio i Ricardo, dos germans més, acompanyats de Miguel Ricart, àlies “el Rubio”. En aquest moment, la investigació cobra una nova clau protagonista que passarà i s'ha convertit en un dels pròfugs més buscats a tot el món pendent de les tres últimes dècades: Antonio Anglés (Sao Paulo, 1966).
Conegut a la nit valenciana com a “Sugar”, aquest hispano-brasiler era un delinqüent consumat que anys enrere va ser condemnat per agredir, encadenar i segrestar una dona per, probablement, haver-li robat diversos grams d'heroïna. Donat el seu historial i els testimonis recollits, els cossos de seguretat van centrar els seus esforços a contraure'l. Sense èxit, ja que Anglés va esquivar diverses vegades els controls policials d'est a oest fins a acabar de polissó en un vaixell -el City of Plymouth- a Lisboa amb destinació Liverpool. De la seva fugida, se n'han escrit teories i relats diversos a cadascú més rocambolesques.
Imatge de l'arxiu de les làpides de les nenes d'Alcàsser ROBER SOLSONA
Així, la Justícia únicament va condemnar el seu amic Ricart a 170 anys de presó pel crim d'Alcàsser, encara que només en va fer 21 després de sortir en llibertat el 2014 després de derogar-se la doctrina Parot. Tot i això, Antonio Anglés és considerat autor material del rapte, tortura, violació i assassinat del menor, extingint-se tota responsabilitat penal el 2029 quan passaria a ser inimputable.
Sobre això, el Jutjat d'Instrucció número 6 d'Alzira manté oberta una peça del cas per demostrar la culpabilitat del pròfug, a la llum de les últimes troballes descobertes en relació amb les noves tècniques d'amplificació d'ADN emprades pels investigadors als escenaris del delinqüent. Durant els últims mesos, els forenses han realitzat anàlisis de pèls i restes de sang al vehicle de Ricart, a la roba interior de les menors, a la catifa amb què van ser embolicats els seus cadàvers, així com la sabana del matalàs trobat a la caseta on van ser violades i assassinades.
En paraules de l'Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses, les proves trobades a l'Opel Corsa suposen el “primer avenç forense real del cas des dels anys 90”. Tot i això, el març d'aquest any es va fer públic resultats negatius en relació a la recerca d'ADN en els objectes analitzats en aquest vehicle.
Retrat robot i cerca sense èxit
Fa tot just un any, la Policia Nacional i l'Europol van emetre una nova alerta de recerca del fugitiu per tot Europa a través d'una campanya en què sol·licitaven ajuda ciutadana i en què aportaven un retrat robot amb l'estat físic que podria presentar tres dédates després. Una reconstrucció, planificada per antropòlegs i criminòlegs, que va aparèixer a l'expedient d'Interpol 1993-9069, ha estat qualificada com un dels pòfugs més buscats del planeta.
Reconstrucció facial feta per l'Institut de Formació Professional en Ciències Forenses IFPCF/LP
En aquest expedient policial se'l descriu com un home de 56 anys “molt desconfiat”, amb una estatura d'1,75 metres, ulls blaus i diversos tatuatges per tot el cos: un esquelet amb dalles al braç dret; “Amor de mare”, a l'esquerre i una dona xinesa vestida i amb para-sol a l'avantbraç. Així mateix, apunta que presentava un quist sebaci a la gola per sobre de la nou i que consumeix “recurrentment” Rohipnol per combatre la seva addicció a les drogues.
Paral·lelament, mentre continua la cerca, la família del pròfug ha iniciat els tràmits per sol·licitar la declaració de la seva mort, amb l'objectiu de gestionar una herència produïda per la mort de dos dels seus germans aquest mateix estiu. Si fos admesa a tràmit, fixaria una comparació de les parts interessades i la Fiscalia prendria la decisió final. Fins aleshores, per a la Justícia i la resta d'investigadors, Antonio Anglés continua oficialment viu.
