“Qui nega la tradició taurina de Catalunya i Barcelona, està negant la història”. Amb la naturalitat i elegància que va malbaratar sempre davant els bous, Joaquín Bernadó va sentenciar en rebre de mans del llavors alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, la Medalla d'Or de la Ciutat Comtal. Acabava de retirar-se de les arenes bregant sis bous a la Monumental i va arribar el reconeixement institucional a un torero que va exercir sempre orgullós de català a tot l'orbe taurí. A Barcelona va torejar gairebé dues-centes cinquanta corregudes de bous i més de quaranta corregudes de jònecs. Un referent autèntic per a una afició que el va recolzar i també el va demanar, que va gaudir de la seva personalitat a la sorra, d?aquesta fàcil facilitat amb què va fer gaudir milles d?aficionats.
Torero de Barcelona, torero de Madrid, plaça que mai va defugir, i torero de l'Amèrica taurina. Des del Perú, des de Colòmbia i, sobretot, des de Mèxic, on va ser un ídol Durant tants anys. Va patir l'assetjament a la Festa a la seva terra, va vessar llàgrimes amargues de ràbia i incompressió quan una mentida política va aixecar les corrides de toros i es va mantenir en la lluita pel torero amb l'esperança de tornar un dia a la seva plaça Monumental.
Amb la mort de Joaquín Bernadó revelarà una de les pàgines més importants de la història del toreig a Catalunya. Des de les il·lusions d'un cavall de Santa Coloma de Gramenet que va irrompre amb força com a noveller a mitjans dels anys cinquanta, fins a la il·lusió que va generar entre els aficionats, cada cop més entregats a l'excel·lència d'un torero que va deixar una estela inesborrable quan es es va retirar de les arenes el 1983. Enrere tantes feines plenes de bon gust, de qualitat, de valor sempre. Si el va obligar a triar-ne un, la demora en solitari davant dels sis bous de Miura, el va assenyalar com a molt més que un repte personal, un compromís. El mateix que ell va tenir sempre amb Catalunya i amb el toreig.
