La memòria, la bona memòria, hauria de ser un pressentiment de futur més que un confús dipòsit de passats, i res com la prosa del calçadeny Pedro A. González Moreno com a lloc i sang on confirmar-ho. Pedro sempre ha preferit, davant del matxadià “paraula en el temps”, el crespià “el temps en la paraula”. Ja fa anys, en un enginyós article on va intentar acostar-me al seu fer poètic, vaig escriure una cosa així com en la seva poesia “la memòria de la vida passada precedeix sempre el que s'ha viscut”, i que viure és “explicar la llum que la memòria es desprèn ” mentre s'anoten carícies i erosions. En altres moments, hi ha al llarg de converses barístiques, hem acordat que viure és un anar perdent, amb lentitud de boira, l'aroma dels moments en què vam ser feliços, aquells en què la vida se'ns ofereix com a possibilitat, com a aventura sense vores , que viure és menja de l'aposta i l'alegria del somni adolescent, juvenil, a la contesa dels altres, a la disputa de camins sense senyals (de vegades de vi i roses, en altres de cremant basalt).
Sempre vaig creure que l'enorme poeta que és Pedro A. González Moreno es veuria abocat a comptar amb precision paused, més enllà del ja apuntat en força dels seus poemes (llegiu 'El soroll de la saba'), la pàtria proletària de la seva infància , el paisatge de turons de la seva adolescència, les robes i lectures amb què travessen la llinda del món –sempre en obres– dels adults. Sabíem que ens calia dir-nos-ho i dir-nos-ho. Poseu-ho en paper. Ho ha fet, jove encara, més sense urgència, a 'Contra el tiempo y l'oblit', volum que Valentín Arteaga ha presentat recentment i que ha estat editat per Almud, l'animosa editorial castellanomanxega dirigida per Alfonso González-Calero.
Les memòries, el llibre, són un model d'estil i de naturalitat. L'escolar i el batxiller que fos el poeta, el novel·lista que les escriu ara, passa pels carrers i les hores de Calçada, encara avui, com si no hi hagués cap altre paradís. A paradís tancat on els esdeveniments d'un món, d'un país tardofranquista en canvi accelerat, amb prou feines enterboleixen els passos necessaris i els atreviments. L'any 70, els seus deu anys, del segle passat apareix de continu per les pàgines com un equador de consciència, com aquest passar la ratlla que va des dels imaginaris de la infància als ferments de la ràpida adolescència. I en aquest llevat bull la paraula, el gust per la lectura, la temptació de l'escrit. Hi ha una arca a la cambra de casa que li serveix de taula salvadora, d'ara on l'escriptura acudeix a visitar-lo des dels 13, 14 anys. Al costat de l'evocació d'una Calçada adormida davant del Turó Convent i Salvatierra, les pàgines registren els racons emocionals de la infància: el quiosc verd de la plaça, la papereria de les primeres quartilles, la botzina de la Setmana Santa, la mainada de la carrer Ample, els avis i les cases, la transformació dels hàbitats rurals: és el moment de passar de les plantes de lavanda juntes al Pont de Ferro als primers electrodomèstics, a TV com a somni. I encara i mentrestant, el cinema, aquest costum, aquest diàleg amb un món estrany tan desitjat com aliè, però sempre provocador. Que bé explicat aquest contrast de l'aferrament a la ruralitat del manxec a l'Espanya del Lute amb la multitud d'espurnes (des de Pink Floyd a Woody Allen) que ja enlluernaven els joves d'aleshores.
Tot el llibre és un cofre d'afectes a la terra natal, una Calçada de Calatrava à la que mai va negar ni li va negar, i on des de petit és conegut com 'el poeta' segons ens explica. I tot el llibre és la història d'una anticipació, la de saber que hi havia un món més enllà, un temps més enllà, per al qual les portes estaven entreobertes i calia buscar escletxes, atrevir-se a creuar-les. Per a aquest lector, la part més clara i potent del llibre és on narra els seus darrers anys de batxillerat com una cerimònia d'iniciació: els seus primers textos manuscrits i la maga aparició d'una Lettera 22, aquella portàtil d'Olivetti que tant va saber després, allà el repte d'escriure en llarguíssim romanç la història d'una excursió cordovesa, i, sobretot, el regal de ser bibliotecari municipal, propietari de les prestatgeries, amb només 16 anys. Tot això en el mateix espai vital de les primeres cigarretes, el pòquer i els bars iniciàtics. Després, traslladat ja a Ciudad Real, la il·lusió dels primers premis i del primer llibre col·lectiu –'Cap a la llum'–, de viure el primer ambient literari a la capital provincial abans de marxar a Madrid, a la qual cosa vindria.
Estesa sobre la prosa elegant amb què sovint, de tan clara estructura com sòbria i precisa adjectivació, queda exposada, al llarg de 33 estances, la veritat expectant d'una infància al seu lloc exacte i d'una adolescència forjadora de fruiters futurs. Perquè aquest és el paper de la memòria: establir ponts transitables entre allò que vam voler ser i allò que potser som. És per això que, per guardar un temps de canvis, que bé mereix, per ser salvadores dels paranys de l'oblit, ha escrit Pedro A. González Moreno aquests llençols blancs de la seva memòria, pàgines esquitxades hàbilment de textos recobrats, alguns de ells inèdits, que li tornen i ens tornen els passos, els instants. El nostre ho devia. Però sobretot, els ho devia.
