Si Mario Cabré, el dretà que a la roda va desplegar les supremes elegàncies, l'actor, dramaturg i poeta, l'home il·lustrat, va sentenciar allò de “ser torero i català, que equival a ser dues vegades torero”, ara, en ple segle XXI , una joveneta que maneja amb soltesa hood i crossa i té valor més demostrat, diu sense complexos: “A la meva mare no li agraden els toros, però jo vull ser torera”. I ho diu quan ser aficionat, i molt més torero, a Catalunya és llançar un crit per la llibertat retallada.
Alba Caro vol ser torera, fa un temps que és a l'Escola Taurina de Catalunya, els seus professors asseguren que té condicions, i ella ho està confirmant cada vegada que té oportunitat de posar-se davant d'un vedell.
Fa uns dies, a Vinaròs, va ser la guanyadora del Borsí Taurí en competència amb alumnes d'altres escoles taurines, i aquest guardó el fa carregar-se de més il·lusions per continuar avançant en el difícil camí que ha decidit emprendre. Les seves interminables jornades taurines al campament de L'Hospitalet, i les seves hores i més hores de cotxe per sorgir a un temptador o alguna competició de novel·les sempre fora de Catalunya.
Alba sap com ningú, com aquest grapat de xavals que segueix formant l'Escola de Catalunya, amb vint anys a l'esquena traient toreros, tot el que significa voler ser torero en aquesta terra. L'exili imposat al seu somni, la desraó d'una política que no entén, el dolor i la ràbia d'enganxar-se davant d'un mur de miscompressió.
Alba Caro té força, no es cansa i segueix en un món de veròniques i naturals, d'anhel pel triomf i l'èxit a les arenes. Ningú no té dret a trencar les seves il·lusions, encara que a la seva mare no li agradin els bous. “Jo vull ser torera”, que si el genial Mario Cabré ja va avançar que sent català és ser-ho dues vegades, no seran per a aquesta Alba Caro, catalana i torera.
