Bogeria a Terranova: la guerra fosca d?un dia entre l?Espanya de Felipe González i Canadà

Manifestació davant del vaixell Estai després del seu alliberamentManifestació davant del vaixell Estai després del seu alliberamentManuel P. Villatoro@VillatoroManuActualitzat: 17/02/2022 08:22h

“Volem saber per què ens amenacen amb armes. Som pescadors”. A això de l'unça de la nit d'un 9 de març de 1995 va començar un conflicte internacional que pocs recorden: l'anomenada guerra del Fletán. Plovia a l'Atlàntic Nord, trist preludi de la tensió que esclataria, quan el dring metàl·lic d'una metralladora va tallar el vent en aigües de Terranova. Les bales procedien del navili 'Cape Roger', més canadenc que el curling, i l'objectiu era el pesquer vigués 'Estai'. Va ser el primer atac que el país va llançar contra un altre en quatre dècades.

El detonar d'aquella metralladora va posar fi a diverses hores de vaivens i converses entre els dos baixos en un vèrtex comú: la pesca del noliej, un animal semblant al llenguado.

Els uns –canadencs– van requerir als gallecs marxar lluny d'aquells mars; els altres –espanyols– sostenien que eren lliures de pescar en aigües internacionals si així ho desitjaven. Tot va acabar com se suposa: l'arrest del vaixell de Vigo per la Guàrdia Costanera. A partir de llavors s'inicia una presa i arronsa que va conduir a la declaració d'una guerra que tot just va durar un dia i que va estar a punt d'arrossegar Europa cap a un conflicte més gran

Tensions inicials

Però la guerra no va ser il·luminada en sola una jornada a base de paraules altives i insults a alta mar. A la pràctica, allò va limitar de forma dràstica la pesca rojigualda a la zona. «La baralla va desaparèixer en el terreny diplomàtic amb motivació d?una votació al si de l?Organització Pesquera de l?Atlàntic Nord (NAFO) per la qual la UE es va veure obligada a reduir la seva quota actual del 75% de les captures del noli negre en aquesta regió es bronzeja només el 12,59%”, va confirmar aquest diari.

La cirereta van ser unes declaracions del Govern canadenc en què van corroborar que es prendrien “les mesures necessàries per garantir que la sobrespeca estrangera de les poblacions de la costa est” arribés al final. Per si l'amenaça vetllada ja no va ser suficient, el 12 de maig va ser modificada la Coastal Fisheries Protection. Així, va quedar habilitat l'ús de la força militar contra tot aquell que accedís a les seves aigües territorials. Mesos després, el ministre de Pesca i Oceans canadenc, Brian Tobin, va patir més la temperatura, segons va explicar ABC, en “comunicar la modificació dels seus reglaments pesquers per concedir-se el dret d'actual fora de les 200 milles jurisdiccionals”.

+ informació

I sobre aquells pilars va arribar la flota pesquera gallega a Terranova el març del 1995. Es podria dir que els plats els va pagar l'estai després d'una infinitat d'avisos i amenaces per part de les autoritats costaneres locals. "Canada va admetre ahir l'abordatge i va capturar d'un vaixell espanyol dels que pescaven el noliejat negre", va informar ABC el 10 d'aquell mateix mes. El Govern espanyol va anomenar aquell atropellament com un acte de pirateria, mentre que els representants de la Unió Europea el van titllar d'un acte il·legal aliè al comportament normal d'un Estat responsable. Tobin no es va acovardir i va respondre que la caça s'estendria a qualsevol pesquer que violés la nova normativa.

Vaga va dir que les imatges de la captura de l'Estai van commocionar Espanya. Veure arribar els mariners viguesos a port i ser rebuts amb esbroncades per la població local va ser un pessic a l'orgull patri. Més enllà d'això, el capità del navili, Enrique Dávila, va confirmar a través d'una trucada que la tripulació estava en bones condicions: “Estic tranquil, tots estem bé i ens estan tractant correctament”. També va explicar que, quan va ser abordat el pesquer, es van trobar “almenys 300 milles de la costa del Canadà”. És a dir: en aigües internacionals. “Vam decidir permetre que ens assaltessin per salvar la nostra integritat física”, perfeccionat.

No delay in ser alliberats amb el pagament previ d'una mena de rescat de 50 milions de pessetes, però la llavor del conflicte ja s'havia plantat. Les reaccions es multipliquen a Espanya, i cap va ser darrere de la calma. Manuel Fraga, president de l'Executiu gallec, va dir que considerava “aquella capturada com una agressió a tota assentada a Espanya”. I el mateix va fer el Conseller de Pesca, Juan Caamaño, que va càrrec contra Canadà per perpetrar un “acte de guerra contra un país sobirà”. Alhora, va incidir que la Unió Europea havia d'imposar sancions “al país nord-americà més enllà de la matèria pesquera”.

Una guerra d´un dia

El Govern, al capdavant del socialista Felipe González, no es va fer créixer i va respondre amb l'enviament d'un navili, el 'Vigía', cap a Terranova per protegir el restaurant de pescadors. Però ni això va aconseguir esquidar els ànims. Més aviat els va caldejar encara més. «Tant els armadors com els capitans dels congeladors espanyols han denunciat la fustigació a què els vaixells estan sent sotmesos per part d'unitats de l'Armada canadienne i avions de la mateixa nacionalitat», va escriure ABC el 21 de març, poc després de que el vaixell militar espanyol arribarà a la zona.

Al llarg dels mesos següents, Canadà va continuar amb la seva campanya d'assetjament contra els pesquers espanyols. Tot just cinc jornades després que arribés el 'Vigía', van atacar amb els canons d'aigua els pesquers 'Verdel', 'Mayi IV', 'Ana Gandón' i 'José Antonio Nores'. Tobin va subscriure aquelles agressions i va sostenir que, arribat el moment, no dubtarien a fer servir la força. Per part seva, Espanya va permetre a la flota seguir pescant i va condemnar els actes del seu nou enemic. La Unió Europea va subscriure la indignació de l'Executiu de Felipe González, però no va imposar cap sanció econòmica. Semblava que tot havia arribat té un punt mort.

+ informació

Els responsables dels pesquers i congeladors van ser clars en declaracions per a aquest diari: “La pressió a què ens estan sotmetent és una veritable guerra psicològica; les quatre patrulleres de Canadà són a menys de trenta metres dels nostres vaixells, amb uns grans focus d'il·luminació que ens enlluernen i ens impedeixen treballar». Eugenio Tigras, capità del Pescamaro I, va ser encara més clar i clar que es va veure obligat a lluitar contra els militars de l'Armada Invencible que va patir navegant per forçar la baixa dels canadencs. Amb tot, la màxima de tots ells era senzilla: “Ningú ens farà deixar de pescar als caladors de les aigües de la NAFO”.

El 14 d'abril s'arriba al zenit. Cap a les sis de la tarda, el Govern del Canadà va decidir que un últim atac sobre un pesquer faria que Espanya es retirés de manera definitiva de Terranova. Després d'una reunió ràpida, els ministres van determinar que un contingent sortiria del port de Halifax amb ordres d'atac. Una manera vetllada de declarar la guerra.

+ informació

En paraules del CISDE ('Campus Internacional per a la Seguretat i la Defensa'), el dispositiu estava format per les patrulleres 'Cape Roger', 'Cygnus' i 'Chebucto'; el vaixell de la guàrdia costanera 'JE Bernier'; el trencagels 'Sir John Franklin'; la fragata 'HMCS Gatineau' i 'HMCS Nipigon' –una amb helicòpter a bord–; un nombre no identificat de submarins i forces aèries. Pel que sembla, hi va haver converses per desplegar caces. Davant d'ells hi havia en aquell moment dues patrulleres desplegades a la zona.

Poc després, Paul Dubois, ministre d'Afers Estrangers del país, va citar l'ambaixador espanyol a Ottawa i el va informar dels avions. Espantat, aquest es va posar en contacte amb el mateix president, Felipe González. Tot adquirit en minuts. Tot seguit, acceptant les condicions i lliurant 40.000 tones d'halibut. Punt i final per a un conflicte que, a la pràctica, va durar un dia.