SEGUIR
Tot just tres aparicions al Teatro Real n'han tingut prou amb la jove soprano nord-americana d'arrels cubanes Lisette Oropesa (Nova Orleans, 1983) per convertir-se en una de les cantants favorites del públic del coliseu madrileny. De fet, el seu director, Joan Matabosch, fa referència al recital que oferirà dimecres 30 de març com “la seva tornada a casa”. Lisette Oropesa, la primera dona a oferir un encore en la història contemporània del Teatro Real, donar a recital en què -acompanyada per l'Orquestra i Coro Titulars del Teatro Real, sota la direcció de Corrado Rovaris- cantarà àries de dos compositors italians, Rossini i Donizetti… encara que de les seves òperes franceses o les seves versions en aquest idioma.
“Acabem de gravar un disc amb aquest repertori –va explicar la soprano–; em venia de gust cantar compositors italians; la barreja em va agradar.
A l'òpera francesa perquè té més interès en la lletra, en la poesia, és com pintar amb més colors; Hi ha més veus, més sons possibles. No només escoltem una veu bonica, sinó que aquesta veu diu més coses, i el personatge és més complex». Entre els fragments que cantarà, figurava 'Que n'avoirs nous des oiseaux', amb què Donizetti va substituir l'ària 'Regnava il silenzio' a la versió francesa de 'Lucia di Lammermoor'. “Es necessita, gairebé, un altre tipus de soprano per cantar-la, sobretot si les cantes a la tonalitat tradicional, que és més baixa, més dramàtica. La versió francesa és una ària de Pájaro, més lleugera… I parla de coses diferents de la versió italiana; és una ària d?amor, il·lusionada… És una escena i un personatge completament diferent».
Lisette Oropesa, al seu històric bis a 'La traviata' – Javier del Real
Lisette Oropesa assegura que aquest repertori suposa per a ella un desafiament, i que precisament volia provar-se en un repertori molt demandat i de vegades extremes; de vegades, a més, sobredificultat per la tradició (cosa que passa més a l'òpera italiana). “La tradició comença quan va entrar a escena el públic; No és culpa només dels cantants, sinó també del públic, que espera i demani coses extraordinàries –coloratures, sobreaguts…– si les ha sentit una vegada”.
La soprano nord-americana es defineix com una cantant “perfeccionista”. “Sempre estic aprenent i provant de millorar; hi ha moltes coses que em queden per fer i voldria fer algun dia. La nostra veu canvia perquè canvia el nostre cos, l'important és intentar millorar. Els cantants estem buscant la tècnica perfecta, però així que la trobes se'n va, perquè ja ets una altra”. Per això, afegeix, encara que ara se sent més còmode en una zona més baixa de la seva veu, li agrada seguir cantant un repertori més lleuger i “maintain la coloratura i els sobreaguts, perquè si no se'm van”, riu. “Els cantants no podem guardar el nostre instrument en un estoig ni podem oblidar-nos-en; ho portem amb nosaltres, i tot l'afecta”.
“Hi ha una dita anglesa que l'èxit d'una nit necessita deu anys –va explicar Lisette Oropesa–. Quan som joves tenim premi i volem fer-ho tot; no sabem dir 'no' perquè no som conscients de les nostres limitacions ni sabem si podem fer o no determinades coses. Quan veuen un cantant amb potencial, els teatres ho volen empènyer volen perquè gent bonica, gent fresca i amb ganes. Però cal anar amb compte i buscar l'equilibri; saber dir que no. Cal arribar a cert punt en què no et costi dir que no, i per això necessites experiència, maduresa i la confiança suficient per saber que si una oportunitat se'n va, demà arribarà una altra que serà més gran”.
És impossible, avui dia, abstreure's del que està passant. En part per això conclou el recital amb una peça alegre. “Ja hi ha massa tristesa al món”, va lamentar. “Cap intèrpret no pot deixar-ho tot enrere en entrar a l'escenari. No prems un botó i comença la música, no som màquines. Qualsevol tristesa, qualsevol felicitat, va amb tu i es reflecteix a la teva veu. De vegades obro la boca i trobo un so diferent; a la veu ho afecta tot sense que ho vulguem. I és millor així, perquè si portes emocions amb tu aquestes emocions arribaran al públic; if cantes sense emoció, a qui arribaràs? Però alhora cal controlar aquestes emocions, i això s'aconsegueix amb tècnica”.
No tenen avui dia sentit, diu Lisette Oropesa, 'les dives' -“encara que encara queden dues o tres com les d'abans”, riu-. “Aquest concepte ha canviat, i també depèn del públic, de com vegin cada cantant… Però és una cosa molt personal”.
This tipus de cantants, intervé en la conversa Joan Matabosch per dir que “aquest tipus de cantants tenia un concepte molt individual de les seves carreres i creia que el món girava al seu voltant. Avui dia tothom sap que una òpera és uneix treball d'equip i que hi ha altres elements iguals de fonamentals que els cantants; hi ha d'haver una orquestra que soni bé, hi ha d'haver una dramatúrgia darrere, cal tenir una relació de complicitat amb els companys. D'això en són conscients fins i tot amb els números més rellevants del circuit nacional; Pràcticament tots, llevat de dos o tres que diu Lisette, que són com una reservi apatxe que i que són l'excepció. Fa vint-i-cinc o trenta anys era normal trobar exemples així entre els cantants d'aquest nivell, però avui no».
I és que el món ha canviat també vertiginosament, encara que no sempre per bé. Les xarxes socials hi tenen molt a veure, i l'òpera no és aliena a aquest món. “El problema és que hi ha tant contingut: tanta música, tants vídeos, que perquè l'algoritme et faci cas cal estar posant coses constantment a Instagram o on sigui. Jo sóc molt activa a les xarxes, però si hi ha baralles, si hi ha controvèrsia, més nombre de clics. Sovint, com més ximpleries, com més estúpid, més popular. I això no és el que volem. Jo no vull cridar l'atenció per alguna cosa que no tingui res a veure amb la meva feina. Jo puc posar determinades fotos al meu Instagram per ser més populars, però jo no sóc així”.
Però es pot arribar al públic amb temes 'seriosos'. “Fa uns mesos vaig cantar un recital a Parma –explica la soprano–. Vaig cantar el meu quart bis, 'Sempre Libera', de 'La traviata', i quan va arribar la part d'Alfredo, que canta des de fora [i que als recitals se sol suprimir], un noi del públic va aixecar i va començar a cantar amb mi. Algú el va gravar i aquest vídeo es va fer popular. I va ser una cosa que no estava planejada. Però es va fer molt popular a la Xina, per exemple, i tinc un milió de seguidors que no saben res d?òpera, però que es va enamorar del moment, de la màgia del teatre».
