La veritat, l'epíleg de Maria Cruz Magdaleno que corona Els dies rellevants, (Celya, Editorial), m'ha deixat sense paraules. Literalment em posa en un compromís ia ell em remeto; sóc molt sincer, i ja no sé què dir després d'allò expressat per ella.
Constitueix un acer per situar un epíleg al lloc del pròleg habitual als llibres de poesia. Amb l'epíleg es comprèn millor la successió de poemes. Entre els poemes llisquen també dos homenatges, fora de versificació, dedicat a Rosalía de Castro i Camilo José Cela. L'epíleg et convoca una nova lectura. Es percep que María Cruz coneix molt bé l'extensa obra de Jesús. Però tiraré d'amistat, emoció i tendresa, si calgués, per sortir d'aquest compromís en què la sagaç periodista em posa.
Escric, doncs, aquestes paraules amb el seu tacito permís.
Vaig fullejar el llibre en penombra, i de sobte va aparèixer Blas, un gosset preciós a qui jo havia conegut. Em va sorprendre. Tan bell era el retrat que a la penombra va pensar que era una foto, però no, vist a la llum, contempla un extraordinari retrat pintat per Amanda Maroto, autora dels dibuixos que il·lustren el poemari.
Blas era pizpireto, amb camins de banderiller, silenciós, una cosa semblant al seu amo en aquest sentit. L'últim cop que va visitar el poeta, Blas només em va alegrar miraculosament. A saber el que pensaria, bé, pensaria que jo faig olor de gos, doncs dos gossos tinc. Blas m'ensumà la bocana dels culottes i em va donar pas sense un sol lladruc. Amb el seu silenci va parlar Blas millor que aquells trencanous que inunden el Parlament espanyol, on des que se'n va anar Labordeta cal buscar i rebuscar algun parlament amb gràcia i llustre.
Jesús és un home màgic, els poemes continus amb la capacitat d'il·luminar. A mi m'alegra l'ànima i canvia el destí d'aquesta tarda, cosa que sorprenent per al canceriota que escriu aquestes línies. Paraules maldestres, però més, encara, emocionades després de la segona i tercera lectura del llibre.
(Canceriota és una paraula per mi inventada, no consta en cap diccionari, i es refereix a l'esperit que anima el lluitador incansable contra la Metàstasi, la deessa odiosa que t'atrapa en una lluita a mort).
Però anem al gra: és capaç, amb dotze paraules, d'escriure el poema Fulles seques? Jesús Maroto. Per mi, que ha estat poeta de paper en blanc i arrencada visceral, em sembla una meravella. No deixaré el lector amb les dents llargues, així que fora del meu costum, transcriure el poema Fulles seques en la seva totalitat: No t'oblidaré / i / la / boca / se li va omplir / de fulles seques. És amor o desamor el que predica el poeta?: vet aquí la seva troballa, la seva bellesa. Una boca plena de fulles seques és una cosa inimaginable, tan inimaginable com tants altres poemes que el llibre conté i no vull desvetllar. Vull que la llum resplendeixi quan el lector obri el llibre i neixi llum a cada pàgina.
Cada llibre de Jesús Maroto, i ja són molts, conté un tractat d'amor/desamor que el defineix a la perfecció. El poeta estima i desama, encén la llum i l'apaga, juga d'alguna manera amb nosaltres. El caràcter solidari de Jesús Maroto, a qui segueix des del seu naixement poètic, em germana, paraula a paraula, de manera molt intensa. La seva humanitat em va desbordar, com em va desbordar els seus clarobscurs, tot allò que calla, allò que predica entre línies, totes les aparents contradiccions. Potser això és el més bonic del llibre: el que deixa que intuïm, el joc poètic que ens ofereix. I per tot això agrada llegir-lo, rellegir-lo, tenir-lo a mà.
Ara em llenço i ara llenço la manta a terra. És el que fa Jesús als poemes que constitueixen aquest bell llibre, aquests dies rellevants que amb amor, amb enorme humanitat i la precisa subtilesa, Jesús Maroto desgrana.
Llerana, Cantàbria, 13 d'abril de 2022
