Oriünd de les Valls de Lluna, concretament del bellíssim poblet de Sant Pere de Lluna, on va néixer i va passar els primers anys de la seva joventut (1929), ha mort, el passat 9 d'abril, Luis Martínez Fernández, doctor en Sagrada Teologia, prelat del Papa Francesc, catedràtic de la Universitat Teològica del Nord d'Espanya (Burgos), membre titular de la Real Associació de Cavallers del Monestir de Yuste i de la Real Associació de Cavallers del Rei Fernando III, coronel del Cos General Castrense, capellà de la Casa de León (a Madrid) i capellà de diverses institucions eclesiàstiques. Quan antecedeix, cal afegir que penjant quinze anys va detenir el càrrec de secretari general de la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe. I a totes aquestes tasques està obligat a afegir la seva important tasca com a escriptor, poeta, musicòleg, conferenciant i col·laborador de diversos mitjans de comunicació. D'altra banda, la gran passió, independentment de ser un sacerdot exemplar, era el pensament teològic. Ell va ser el primer a demanar, davant les diverses i de vegades extravagants, concepcions teològiques, un 'Estatut de la teologia'. I aquesta idea la va desenvolupar durant moltíssims anys al si de les 'Setmanes Teològiques de Lleó' que, durant més d'una dècada va organitzar i presidir. Dins d'aquestes 'setmanes' va sorgir el seu gran llibre 'L'Estatut de la Teologia'. És autor, a més, de 'Corona de Glòria', magnífic estudi sobri les gràcies espirituals de la Verge Maria, 'Diccionari de la Teologia', obra que va constituir al seu moment un innegable 'best seller', 'Meditació de l'Eucaristia' i 'L'Escola Jurídic-Teologia de Salamanca', extraordinària anàlisi del pensament de Victòria, Laínez, Soto, Sepúlveda i altres grans pensadors eclesiàstics. Com a simpàtica anècdota, només recordeu que a l'acte de lectura de l'esmentada tesi doctrinal va assistir el llavors Príncep d'Espanya, Joan Carles de Borbó. Luis no va voler mai ser més del que va ser; no li va agradar l'oropel i la glòria efímera. Va estar nominat per a la titularitat de diversos bisbats, però va preferir sempre anar per lliure per les seves terres del Regne de Lleó, tancar-se a la seva torre d'ivori i escriure les petites coses de vida; write sobre els enhiestos pollancres del seu romàntic poblet; cantar, com els poetes autèntics, la gràcia de la Jara, del cantueso, de la farigola i dels arabescos de 'les truites lleoneses'. Allà, a l'immens Pantà dels Barris de Lluna, les aigües del qual, en nom del progrés, van abnegar un dia la realitat geogràfica del seu enyorat poblet, llegint les pàgines del seu breviari, esperava, com és així, la falsa glòria de la vanitat humana. Sens dubte, crec que vam ser els seus amics que la Mare de Déu, a qui ell va cantar amb veu singular, haurà sortit per conduir-lo en presència del Pare Etern.
