La segona col·lecció de relats de l'editora i escriptora María José Mielgo Busturia porta el títol de Como la vida misma. Té el lector davant dels seus ulls una col·lecció de relats. Sí, però què vol dir això realment? Què formava una col·lecció i què formava un relat? Aquí entrem de ple al territori de l'escriptora, ja que el que ens ofereix aquí és la seva mirada. I això ja vol dir molt, perquè cada persona i cada escriptor mira a la seva manera i és, precisament des d'aquesta manera de mirar, des d'on ens mostra la seva manera de veure el món, una forma que, en el cas de María José Mielgo, és una manera de veure la vida, ja que el món del nostre escriptora lluny de ser un quadre estàtic, és vida feta a cada batec, a cada història humana, a cada pas.
Res no ens pot estranyar que ella tituli aquesta col·lecció de la manera com ho fa: Com la vida mateixa. És la vida mateixa, la mirada cap a la vida de Maria Josep, cosa que dóna caràcter unitari a aquesta col·lecció. Ara, per tant, la paraula col·lecció i la paraula relat comencen a prendre cos. Cal prendre ànima. Cada relat és un batec animat (recordem aquí que animar és donar ànim, donar ànima) per la mirada profundament humana de l'escriptora. Per això mateix, els relats, amb els seus personatges, circumstàncies i fins i tot tons tan diferents, estan units per aquesta mirada, i alhora, lògicament, formen una col·lecció, són manifestació del mirat i estan animats pel que és viscut.
Beatriz Villacañas, poeta
És aquest un llibre de finestres obertes. Obrir les vostres pàgines és obrir finestres. Finestres a la vida. No en va va titular María José Mielgo el seu anterior llibre Les finestres de la vida.
Tot i el que l'autora veu, malgrat el que explica en diversos dels seus relats, el lector pot percebre que la vida és mateix impuls, toc d'energia, motiviu de cant per a ella. No oblidem que el cant no ha de ser alegre malgrat tot. Penseu en la força d'un cor ferit a l'hora de cantar i compondre cançó. A l´hora d´escriure poemes, al´hora de crear, a qualsevol hora. La ceguesa de Milton no només no li va impedir escriure el seu Paradís perdut, sinó que possiblement contribueixi a l'energia i la musicalitat de l'obra. Podríem dir una cosa semblant respecte a la sordesa de Beethoven o les fermedades de Santa Teresa de Jesús. El cant s'enforteix amb la mateixa vida. Heus aquí unes finestres obertes a ella. Maria José Mielgo les obre aquí per a nosaltres.
