Un dels motors del desenvolupament econòmic de la segona meitat del segle passat van ser els plàstics. Són barats, fàcils de produir, resistents, elàstics i, si solts, transparents, però tenen una cara b, ja que no són biodegradables, ja que no hi ha cap organisme viu capaç d'alimentar-se'n.
La seva llarga durabilitat és, sens dubte, un dels grans desafiaments a què ens enfrontem, ja que han de transcórrer un mínim de quatre-cents cinquanta anys perquè els polímers comencin el procés de desintegració a nivell molecular.
S'estima que a nivell mundial es produeixen més de 300 milions de tones de plàstic, el 90% de les quals deriva del petroli i una petita part, aproximadament el 15%, es recuperarà i recuperarà a escala mundial.
D'aquesta quantitat astronòmica, una mitjana de vuit milions de tones acaba flotant cada any als nostres oceans, allà s'enfonsen, s'acumulen als sediments o bé acabant sent incorporats a la cadena alimentària humana.
Les prediccions a curt termini no són gens favorables, algunes veus autoritzades calculen que per a l'any 2050 la producció de deixalles de plàstics arribarà a les tretze mil milions de tones. Una xifra que, sens dubte, obliga a prendre mesures enèrgiques i amb caràcter durgència.
Gràcies al 2016 vam descobrir l'existència d'un possible aliat i, com tantes i tantes vegades ha succeït a la història de la ciència, la serendípia va jugar un paper important. Aquest any un grup de científics japonesos va investigar colònies bacterianes en una planta de reciclatge a la ciutat de Sakai, al Japó. Durant aquest període analitzem els bacteris extretes dels residus de tereftalat de polietilè (PET) a més del component (etienglicol i àcid tereftàl·lic).
Sorpresos van descobrir que un bacteri, que va ser batejat com Ideonella sakaiensis, era capaç d'utilitzar el PET com a font primària de carboni. Temps després es va poder demostrar que el microorganisme té dos gens clau que allowen que pot 'devorar' el PET: una PETassa i una mono(2-hiroexietil) tereftalat hidrolasa.
Una solució esperançadora
La troballa de la cadena metabòlica va permetre explicar que Ideonella hagi fixat el seu domicili en una planta de reciclatge, però el que encara queda per desentranyar és quin ha estat el camí perquè el bacteri hagi evolucionat fins a convertir un plàstic, que va ser patentat a la dècada dels quaranta del segle passat, a la seva font alimentària.
El bacteri és capaç de convertir el PET en poli(3-hidroxibutirat) –també conegut com a PHB- que és un tipus de plàstic biodegradable. El que és atractiu d'aquesta història és que es calcula que el PET es degrada a una velocitat de 0,13 mg per centímetre quadrat i dia, a una temperatura de 30ºC, una velocitat d'eliminació que es torna 'excessivament lenta'.
La sort va tornar a somriure'ns l'any 2018 quan investigadors de la Universitat de Postmouth (Regne Unit) van dissenyar per casualitat un enzim que millorava la PETasa bacteriana.
En aquest moment, s'ha pretès fer un pas més per amplificar la seva productivitat mitjançant la 'inserció' de l'enzim mutant en un bacteri extremòfil, capaç de suportar temperatures superiors als 70ºC, xifra on el PET es mostra més viscós. Aquesta 'cessió' podria accelerar fins a un 10% el procés de degradació.
Totes aquestes troballes podrien donar-nos un respir i obrir una finestra a l'esperança, ja que el bacteri devora plasticos formaria part de la solució al problema mediambiental causat pels plàstics.
Sr. Jara
Pedro Gargantilla és metge internista de l'Hospital de l'Escorial (Madrid) i autor de diversos llibres de divulgació.
