El president del PNB, Andoni Ortúzar, va dir a Barcelona que “el Tribunal Constitucional és un àrbitre que sempre xiula a favor del Reial Madrid”. En una conferència a Fòrums de Vanguardia, organitzada pel Grup Godó, Ortúzar va preguntar per l'“empentament progressiu de l'autogovern basc” i es va permetre fer broma sòbriament el cas Negreira. «Ja sé que a Barcelona no queda bé últimament parlar d'àrbitres, però com que us parlaré d'un que sempre xiula a favor del Reial Madrid, segur que m'auditarà». Després de l'abolició del delicte de sedició, la reforma de la malversació i la renovació progressista dels diferents òrgans judicials, és almenys cínic dir que a Espanya, en cas de conflicte, “l'àrbitre xiula sempre a favor del Reial Madrid”, a més donar per suposats uns posicionaments ideològics que el club mai no ha assumit com a propis, ni ha fet cap vincle de vinindicar-los. Tenint en compte a més que assumptes tan significatius com la nova llei de l'Esport s'han aprovat amb esmenes decisives que a proposta del Reial Madrid i del Barcelona presentada el PNB – comme l'eliminació de l'obligatorietat dels avals per presidir els clubs que no són societats anònims-el discurs d'Ortúzar va resultar ser un groller insult a la intel·ligència ia la veritat. Durant la resta de la seva intervenció, Ortúzar va recórrer a tots els temes per exercir el clàssic folklòric victimisme, parlant dels territoris del País Basc que estan en altres comunitats quan fins i tot a Catalunya està feliçment extingida la moda del pancatalanisme. Sense plantar horitzons amenaçadors, ni tan sols estressants, però sempre des de la pretesa altura moral dels que al·ludeixen al tam-tam tribal com si fos un argument més vàlid que la lògica civilitzada. Amb un tenyit passat de tint, una ròportunista retòrica de venedor de pocions ambulants i aquesta suficiència cantonal amb què els localismes no s'adonen que en realitat els seus problemes no són tan importants, Ortúzar semblava més que mai un que ha anat a passar el cassó en una terra empatxada de xerraires que no paren de parlar fins que et col·loquen trastos que no només no funcionen sinó que a més era evident que no necessitàvem.
