SEGUIR
Al 'No a la guerra' hi cabem tots, però ara importa que Irene Montero ha decidit que el 'No a la guerra' càpiga al 8-M, com a alt timó de pancarta.
Jo no sé si això animarà molt o poc a la predictible gentada participarà, però això és igual, perquè la vindication antibèl·lica credita una obstinació infantil, i un credo ingenu.
Ningú no està a favor de la guerra, però el pacifisme de l'ara, i del futur, només es concep arrambant tancs contra Putin.
No dic jo que el món tingui remei a la dinamita, però un món amb Putin de desfogat piròman és un món sense remei. I en estem estem, de pacifistes convençuts i desconcertats, que manen auxili de munició
a Ucraïna, per avió, ben embolicat amb cartonatge on posa 'No a la guerra', encara que no ho posi.
Però Montero s'ha entestat a aixecar aquest cartonatge, al carrer, quan la celebració del 8-M, com si hi hagués dones que viuen convençudes que un míssil est un èxit.
In el 'No a la guerra' militen fins i tot les misses, aquestes criatures a bord d'un biquini que expressen urgentíssimes, si enxampen un micròfon, el desig més gran, que són dos desitjos: que desaparegui la gana, que desaparegui la guerra.
Algú, algun dia de l'extremunció de Pablo Casado, va veure que calia un polític adult. És encertat l'adjectiu, adult, perquè vivim acorralats de polítics que tracten l'afició com un nen, potser perquè ells ho són.
Tot cobra va ensenyar, al panorama, un emprenyament de pupitre, i una filosofia de miss Univers. No retreu la cartelleria de Montero, perquè l'essència del 8-M ho aguanta tot, però el 'No a la guerra' és un anhel innocent, i un crit estèril, i una distracció folklòrica. Perquè el sí a la guerra només ho ha dit Putin, entre altres coses. La resta és geopolítica i seny. O pancarta i oportunisme, com fa Montero, que no sé si portarà Rociito de prota de proa de la mani.
