No cal saber gaire de protocol, heràldica o vexilologia per entreveure la transcendència dels mals gestos protagonitzats per Carles III a menys d'una setmana d'heretar la Corona britànica. El problema del nou monarca, més enllà de les seves virals topades amb tinters i ploms estilogràfiques, és que literalment tothom l'està mirant i tothom entén perfectament que, de moment, no és a l'alçada de les expectatives creades per la seva mare . Parafrasejant Shakespeare a 'Enrique IV' –“pesant és el cap que porta la corona”– va intentar utilitzar l'excusa de l'estrès per justificar la displicent actitud del successor d'Isabel II, tot i portar més de mig segle preparant-se per a aquest moment . Tot i això, la dura realitat és que aquests mals gestos només reforcen el prejudici que la dinastia Windsor pateix un dèficit congènit d'empatia. Walter Bagehot, el gran analista victorià de la política britànica, va plantejar el 1867 que el secret de la no escrita constitució anglesa residia a disposar de dos tipus d'institucions: les dignes i les eficaces. Les dignes, com la Monarquia, gaudien del respecte de tots. Mentre que les eficients, com la Cambra dels Comuns o el Govern, feien la veritable feina. El que Bagehot mateix no va poder anticipar és que l'exemplar Isabel II ha aconseguit durant els seus setanta anys de regnat convertir la Corona en una institució tan digna com eficaç. Ajudada, sens dubte, pel lamentable declivi de la classe política britànica que en els darrers anys no ha fet més que produir inútils, Corbins, fakes, i primers ministres de Magaluf. Durant els casaments de plata celebrats el 1977, 'The Economist' va avançar que «la mateixa moderació i dignitat amb què la Reina ha exercit el càrrec han proporcionat un mantell d'or per encobrir la mediocritat» en altres llocs. Una mediocritat a què Carles III no s'hauria d'unir tan ràpid per no assumir que ja no és príncep sinó Rei, actuaria en conseqüència.
