En els darrers anys, Luis Cueto (Madrid, 61 anys) s'ha mogut molt a l'Ajuntament de Madrid. Va ser la mà dreta de Manuela Carmena i, quan l'exalcaldessa va marxar, va estar a les ordres de la seva successora, Rita Maestre, al grup majoritari de l'oposició, Más Madrid. Enmig del mandat la va abandonar, juntament amb tres regidors més (que es van guanyar el sobrenom de 'carmenistes'), es va integrar al Grup Mixt i va arribar a recolzar uns pressupostos de José Luis Martínez-Almeida (PP). La seva última aventura és presentar batalla el 28M amb una fórmula antipolítics que, per problemes burocràtics, va acabar constituint com un partit a l'ús. Però aquest qüestionari no és per parlar de política.
«Quin pecat no perdona?»
—El cinisme i la hipocresia. I la mandra. No suporto els ganduls.
—Fa quant que no confessa?
—Des que vaig deixar el col·legi de capellans. No sóc gaire de confessar-me. En el cas dels responsables, la nostra 'confessió' és la transparència.
—Per què es va ficar en política?
-Més que en política, en la gestió pública. Sóc funcionari perquè crec en això i quan la Manuela em va trucar per ser Coordinador General d'Alcaldia no vaig poder dir que no. M'agrada i m'interessa la gestió i per això segueixo. Perquè no em resigna que a Madrid només pugui governar la dreta més rància. El mateix que li va passar a Manuela, que no es va poder resignar que Aguirre fos alcaldessa.
—¿Ha llegit 'El Quixot'?
—Sí, és clar. No em veus? (rialles).
—Un llibre o una pel·lícula que l'hagi marcat?
—En allò literari, 'El segle de les llums' d'Alejo Carpentier. Pel moral, 'Castellio contra Calvino' de Zweig. A la política pública, 'La tirania del mèrit' de Michael Sandell.
—Què tal balla?
—A la mitjana espanyola. raspat homologat.
—Gossos o gats?
—Gossos, per raó de la meva al·lèrgia als cabells dels gats. M'agraden com a animals però no puc estar a prop.
—Quina és la persona en qui més confia?
—A la meva dona.
—Quin és el seu personatge històric preferit?
—Molts: per triar-ne un, Azaña.
—Digui'm alguna cosa al que és addict/a
—A passar temps a casa meva de Cabuérniga (Cantàbria) amb la meva família, ia la lectura. També a tocar una mica els nassos als fantasmes.
—Quina va ser la darrera nit que va passar sense dormir, i per què?
—Per un mal de queixal.
«Què li fa por?»
—La violència fanàtica, vingui d'on vingui.
—Es considera friqui?
—Doncs no.
—Està enamorat?
—Com va la combinació de compromís, implicat, disposat, agraït?
—Un destí somiat per anar de viatge?
—Sempre Llatinoamèrica.
—Alguna vegada ha anat al psicòleg?
—No, professionalment. Però parlar, desfogar-se, compartir és imprescindible. No és fàcil però imprescindible.
—De l'1 al 10, essent 1 l'esquerra i 10 la dreta, on se situa ideològicament?
—Cal que digui que sóc progressista? No m'agrada posar límits ni etiquetes. Això només serveix per eliminar altres persones i reduir la capacitat d'acció, i és del tot inútil per als ciutadans. La immensa majoria de la gent ja no es pregunta això. La gent es pregunta qui em resoldrà el problema, un polític que no en té ni idea o un professional que sap gestionar i sap què fa. En tot cas, et puc dir que quan era al Ministeri de Justícia, el mateix dia demanaven la meva dimissió els jutges i els sindicats. Uns per venuts als jutges i altres per lliurats als treballadors. A l'alcaldia em va passar una cosa semblant. És difícil encasellar-me perquè no em guio per dogmes sinó pel que considero millor a cada moment.
—Quin partit polític l'ha decebut més?
—Tots com a estructura endogàmica i clientelar.
—Quant costa un cafè?
—Depèn del lloc, des de 1,20 fins a 3 o 4 euros.
—Quant paga de lloguer o hipoteca?
—Doncs 900 euros al mes. Després de vint anys la tinc gairebé pagada, però em preocupa enormement la situació de centenars de milers de persones a Madrid. L'habitatge és 'El Problema' a Madrid. Aquí hi ha les principals causes d'exclusió. I només ho poden resoldre els experts en vivenda, no els polítics. Tampoc els promotors ni els llogaters amb plantacions excloents. L'habitatge a Madrid no té solució, però té solucions, i s'han de conjugar per superar la situació actual, on el pagament de l'habitatge es menja més de la meitat dels ingressos de moltes famílies.
