Tornar al triangle és entre festa i ritu: més el dia de Sant Llorenç, en què les Perseides es confondran amb els focs artificials del Castell de Garcimuñoz, que és a festes. Festa i ritu de retrobament i d'amistat, gairebé 30 anys després d'encunyar el concepte (tots dos juntament amb Cristian Casares) and to convert into Celebration of the best Literatura els escenaris finals del nostre poeta més gran, transmutant en amor i amistat, festa durable in suma, cosa que fos dol i màxima expressió de la fugacitat humana. Ortega acaba de publicar el seu llibre 'Teoria del Quixot amb Jorge Manrique al fons' (Huerga i Fierro), en què revela el vincle el poderós (fins ara no explorat i misteriosament silenciat pel mateix Cervantes) entre els dos grans puntals del cànon de les nostres Lletres: a la novel·la de Cervantes, a la poesia lírica Jorge Manrique. Un vincle decisiu que va fonamentar la modernitat i la universalitat de la literatura espanyola.
Ortega és un home polifacètic. Després d'una carrera important al camp de l'enginyeria, que li va permetre viatjar per tot el món i treure estones per incrementar la Biblioteca manriquiana i tractar literats i pintors de renom a París, Viena, London o Buenos Aires, no només s'ocupa del estudi i divulgació de la vida i obra manriquenyes, de la cultura, sinó també de l'agricultura, cosa que l'apassiona malgrat els atzars climàtics i la no menys atzarosa gestió i els seus complexos tràmits. Aquest home de lletres, assidu a events i tertúlies a Madrid, molt connectat amb l'Ateneu i el seu entorn, s'integra en aquest paisatge de plana amb alçada que envolta la seva Santa Maria del Camp Rus, on té casa. Aquella precisament en què la tradició, i les Relacions de Felip II, situen els darrers dies i la mort de Manrique.
Pilotant el seu 4×4, em porta per sendes que travessen serpentejant, camí de la Tarasca, els camps de cereal acabat de collir. Bandades d'autardes planegen properes. Després d'un dia de canícula abrasadora, el capvespre concedeix una treva que humanitza l'ambient i permet abaixar l'aire condicionat del cotxe. Hem arribat a la seva finca: escenari de la seva infància i moquetats, que ell ha recreat amb primor, esquitxant-la d'interessants escultures seves, en pedra calcària, en metall i en fusta. Una nova sorpresa del polièdric Ortega. Com sense donar-li importància, ha concebut una sèrie variada i suggestiva d'escultures, que veien a desenvolupar el monòlit elevat al prat de Santa Maria a la memòria de Jorge Manrique i els soldats allí acampats, als quals va enviar els últims mesos de la seva existència , cap al 1479. Homenatges simbòlics, al·legories gairebé: a les desenes de jornalers que van recollir l'oliva quan aquests contorns estaven poblats d'oliverars. La silueta com a amagada d'un home a la recerca de sidero o refugi. La doublez humana: llum i ombra, ordre i caos, Apol·lo i Dionís, don Quixot i Sancho (Dualitat). Cadascuna d'aquestes escultures tan abstracta, tan concreta, parteix d'un concepte i aconsegueix transmetre'l. In el seu conjunt, sorprenen i són dignes de la major admiració. Però el seu autor no sembla concedir-los més importància que al gingko biloba (l'únic arbre que va sobreviure a les bombes atòmiques) o al cipreset acabat de plantar per ell, que amorosament rega. Our fem una fotografia amb la seva magnífica escultura de don Quixot al fons: a don Quixot de fusta (com Clavileño) amb el seu rovellat elm o bacia coronant-lo.
Una jornada a la casa on va morir Jorge Manrique Els escriptors i estudiosos Antonio Lázaro i José Manuel Ortega a la finca d'aquest a Santa Maria del Campo Rus. Al prat d'alça el monòlit en memòria de Jorque Manrique, realitzat per l'Ortega escultor (és un home polifètic) i, darrere d'ells dos, a la imatge, es pot veure el seu 'Don Quixot', de fusta, com Clavileño.
El sol ha caigut. Hi ha una impressió de plana manxega però també d'altiplà. Una mica la que té a Terra de Campos, a Paredes de Nava, el familiar de Jorge Manrique, als voltants d'Intercatia, la ciutat celtíbera de la qual tantes notícies, com dels Manrique, ens proveeix el doctor José Herrero al seu impagable bloc 'Ocres palentinos'. Hi ha curioses coincidències, causals que no casuals per als que no creuen en el pur atzar. Manrique va venir a morir té un lloc, a baix però a dalt, molt semblant al feu genètic a què pertanyia. És el pla castellà, de dalt o de baix, però sempre tocant el cel: on terra i cel, déus i homes, es fonen i confonen. Aquí, en aquest paratge de Santa Maria del Camp Rus, hi hauria en aquest sentit fil directe amb Déu, en una expressió feliç d'una de les filles de José Manuel Ortega.
Ja de tornada al poble, ha caigut el crepuscle. Parpellegen al lluny desenes dels aerogeneradors eòlics. I remunten el seu vol les avutardes: ara en són tres. Recordo una cançó de Manrique, una escampa o breu poesia amorosa, que evidencia el temor de l'enamorat a trencar el seu silenci, a declarar-se, aquell moment de la veritat: Pensant, senyora, en vós,/vaig veure al cel un estel./És senyal que mana Déu /que perdi por i cometi/a declarar el desig/que la meva voluntat desitja/perquè mai no em vegi/vençut, com em veig,/en aquesta forta baralla/que jo amb mi barallo.
Potser ens xopi aquesta nit la pluja d'estrelles i dividim l'estel manriqueny si la Superlluna d'agost no ho destorba.
EL TRIANGLE MANRIQUENY és conegut com els enclavaments mateixos de la Manxa conquense associats als últims mesos de vida i la mort de Jorge Manrique: Castell de Garcimuñoz (ferida), Santa Maria del Camp Rus (estada militar de més de mig any, culminació de les famoses Coples per la mort del seu pare i agonia) i convent-fortalesa d'Uclés (sepeli, atesa la seva condició de cavaller santiaguista).
