La tragèdia demogràfica del rural gallec solia mesurar-se en vaques, ja que, malgrat que les dues xifres estan en caiguda lliure, la regió té més caps de bestiar que habitants. Al petit poble orensà de Sant Xoan de Rio, però, prefereixo il·lustració sobre despoblament amb el fanal com a unitat mètrica: 700 punts lumínics per a 506 veïns, gairebé balisa i mig per cap. I és una dada reveladora, ja que passejant per Sant Xoan queda clar que cases i carrers hi ha; el que amb prou feines queden són veïns. Centenars d'habitatges amb persianes que no es van obrir en mesos i 600 quilòmetres de camins gairebé sense moviment.
Cap a mitjans del segle passat hi havia a San Xoán una mica més de 3.000 habitants registrats; el 1981, va ser de 2.683.
Però en els darrers quaranta anys la seva població ha caigut fins als 506 veïns. Només hi ha 14 menors de 18 anys (el 2,8%), mentre que els més grans de 65 anys representen la meitat del cens (49,4%). I 82 dels 506 veïns tenen 85 anys o més. L'empresa més gran del poble és geriàtrica. Sant Xoan està envellit, però també és longeu, no resigna a morir. Un rècord demogràfic cau a Europa, al qual, amb iniciatives imaginatives, els seus veïns volen posar-hi remei.
Amb aquesta deriva demogràfica, San Xoán tindrà els dies comptats. Cada any moren entre vint i trenta veïns, i, a tot estirar, “neixen un o dos”, va explicar a ABC José Miguel Pérez Blecua, el seu alcalde, un jove de 35 anys, més conegut com a 'Chemi' entre els seus parroquians. Fa més d'una dècada que va tancar l'últim col·legi, i ara els dos únics nens i les cinc nenes de menys de dotze anys que viuen al poble caben en un taxi, de set places, que cada dia els porta des de Sant Xoan fins a un col·legi de la localitat de Pobra de Trives. Podria semblar contradictori, però els pocs naixements, que, per descomptat, són celebrats al poble, solen acabar provocant un forat al padró. «Els joves resisteixen, però quan tenen nens acaben anant-se'n a viure a Orense», va lamentar el regidor.
La capital provincial és a 65 quilòmetres, poc més d?una hora en xec, però mal comunicada per una carretera secundària que va quedar relegada gairebé a l?oblit quan als anys vuitanta l?administració va optar per un traçat diferent per a la nova nacional. Living in San Xoán i fer servir diàriament Orense per treballar, portar els nens a activitats extracolars o al pediatre, sembla gairebé inviable, per una via que, a més, a l'hivern multiplica la seva perillositat per les habitacions gelades i la neu. El que falta al poble són sobretot veïns d'entre 25 i 50 anys, població en edat de treballar.
la pandèmia
Però no tot està perdut. Paradoxalment, la pandèmia ha contribuït a entorpir la sagnia democràtica. Després de dècades de caiguda, el municipi s'ha estabilitzat a ple miler de veïns. I és degut, molts, a veïns que tota la seva vida han viscut amb un peu a San Xoán i un altre fora. La pandèmia els va fer apostar per tornar definitivament, o per romandre-hi durant més temps del queban. El mateix 'Chemi' és un exemple de retornat. Es va criar al municipi pontevedrés de Moraña, on van treballar els seus pares, i van estudiar enginyeria de Telecomunicacions a Vigo. Però ara està establert a San Xoán. Un alcalde amb una peculiar carrera política, que va començar al BNG i va seguir a l'Anova de Xosé Manuel Beiras, per acabar aconseguint el 2019 la majoria absoluta com a independent. Fa poc més d?un any el va fitxar el PP.
Un altre retorn a San Xoán és Juan Carlos Pérez, de 50 anys. Nascut a Suïssa —país on els seus pares havien emigrat—, mai no va arribar a perdre el contacte amb el seu llogaret, Castiñeiro, també a San Xoán. El confinament els va sorprendre a ell i als seus pares, Juan i Consuelo, a la casa familiar. I tant ell com els seus progenitors, que fins aleshores també vivien fora, va decidir quedar-se al poble. Quan fa menys de dos anys es va haver al Castiñeiro, allà ja no hi havia ni un sol veí censat. Ara ja són mitja dotzena. A San Xoán hi ha raons per a l'optimisme.
Del Castiñeiro de tota la vida són també Luis i Elvira, que s'havien criat porta amb porta i van acabar casant-se. Porten mitja vida a cavall entre San Xoán i Madrid, on Luis, ara ja jubilat, treballava com a camioner. Durant dècades, dividim el nostre temps entre el poble i la capital. Però ara, sense obligacions laborals, la balança es va inclinar pel Castiñeiro, on van rehabilitar els habitatges familiars. Per allà es deixa caure també el seu fill Benjamin, que, encara que viu a Amsterdam, passa temporades a casa. I encara que Luis i Elvira són d'aquells veïns de San Xoán que sempre han tingut un peu al llogaret i un altre a la gran ciutat, la seva tornada no computa a les estadístiques perquè, almenys de moment, segueixen empadronats a Madrid. Canvieu o no les vostres dades en el cens, del que no tenen dubte és que no volen renunciar ni al llogaret ni a la capital: “Jo em sento bé als dos costats”, va explicar Luis a aquest diari.
La recuperació del nivell demogràfic de San Xoán s'ha sostingut en aquests veïns d'anada i tornada. Gent com Joan Carles, Joan, Consol, Joan i Elvira, que, a partir de la pandèmia, han anat augmentant la seva presència al poble. L'alcalde, conscient de la dificultat de corregir la deriva despobladora, té una màxima, prudent però ambiciosa: aconseguir que qui passa una setmana a l'any al poble es quedi un mes; que qui vagi un mes, ho allargui a tres, o que qui solia estar sis mesos s'assent tot l'any. En definitiva, que el Sant Xoan d'hivern s'assembla cada cop més al d'estiu, quan es multiplica per quatre o cinc la població.
Amb tot, Sant Xoan no renuncia, per descomptat, acollir nous veïns sense arrel alguna al poble. Mauricio, natural de Xile, i Cynthia, francesa, són una parella de noia de trenta anys que van enamorar de la localitat a primera vista. Es van conèixer treballant a Vigo i van tenir una idea que Cynthia narra aquest diari: muntar un campament biosostenible —per a un màxim de deu hostes— en algun poble que patís el flagell de la despoblació. La motivava contribuir a revitalitzar-lo, amb respecte a l'entorn com a bandera. Ens posarem en contacte amb una junta de municipis, però només es va obtenir resposta de Sant Xoan. Va visitar el poble i va enlluernar una parcel·la ubicada, precisament, al Castiñeiro.
El projecte de la jove parella està a punt, mancant algunes gestions burocràtiques. "Tots ens donem suport", va explicar Cynthia per telèfon des d'Astúries, després de donar una llum a principis d'any. Consuelo, dona de Juan i mare de Juan Carlos, teixia uns peücs per rebre el petit Oyan. Encara que encara no hi vivien, Mauricio i Cynthia ja van sentir la calor del Castiñeiro, el llogaret on fins fa pocs mesos no hi havia un sol habitant censat.
És fàcil prevenir un despoblament que sembla inevitable, però l'alcalde, amb l'entusiasta ajuda de Joan Carles, fortament implicat des del retorn de Noruega, no vol adonar-se'n per vençut. I les idees i projectes, algunes de ben imaginatives, se succeeixen. San Xoán, per exemple, va ser el primer ajuntament gallec a signar amb una marca automobilística per disposar d'un vehicle elèctric per a ús i gaudi dels veïns. Per un mòdic preu per hora, i fins i tot amb bons gratuïts, l'automòbil, aparcat i endollat davant de l'ajuntament, és a disposició de parroquians i turistes. El comptador de quilòmetres testifica el seu èxit: 30.000 en tot just sis mesos.
Altres projectes imaginats a San Xoán, però d'abast supramunicipal, s'estan ultimant. Una convenció de 16 municipis a la zona per potencialitzar el comerç entre aquests municipis, apostant per la distribució del producte local a domicili. I una altra sorprenent iniciativa, que esperen que no trigui a quallar, per la qual busquen finançament i en què connectaran pobles de tot Espanya. “Un Tinder de pueblos”, va explicar Juan Carlos, en referència a la famosa aplicació mòbil per lligar. A l'usuari li aniran sortint imatges de pobles anònims d'Espanya, i quan l'app detecti adequació amb un municipi, es produirà un matx entre l'usuari i el poble en qüestió. A San Xoán de Río les idees no falten. Unes sortiran bé, d'altres no tant, i d'altres possiblement fracassaran; tanmateix, com a coincident a assenyalar tant l'alcalde com Joan Carles, el poble no es pot quedar assegut amb els braços plegats esperant la parc.
