En un país com l'Iran, amb 'peculiaritats' socials, culturals i religioses, el cinema és una vàlvula d'escapament que no fa mil problemes, tret de la cautela d'un comptagotes. Ser director o director a Teheran és un esport d'alt risc i n'és una excepció qualsevol que no hagi rebut càstigs, tancaments i penes de presó… No hi ha Festival Internacional de Cinema que no hagi de fer la seva declaració oficial de protesta per l'empresonament d'algun. D'aquestes milles causes per explicar, potser la més compromesa i perillosa sigui la de la situació de la dona iran, una mina personal que molts directors s'han arriscat a trepitjar amb el reflex de la dona en les diverses versions, jove, adulta, acomodada , indigent, amb estudis, sense possibilitat d'ells, valenta, submisa…, però sempre dibuixada amb cautela de traç doncs qualsevol indici de critiqui a la seva condició de dona, 'i per tant…', era un motiu per al rebuig no només oficial sinó també popular en una societat tan tancada als retocs occidentals. El director que més obertament ha reflectit al seu cinema un tipus de dona diferent i més 'lliure', en el sentit de més educat, amb millor posició social i una mica més allunyada de les diverses pautes de la religió islàmica, és Asghar Farhadi, que també és el director més internacional (ha guanyat dos Oscars) i el que es pot permetre rodar fora del seu país i un cert desfoc argumental. Tres personatges femenins clau en la seva filmografia: el que interpreta Golshifteh Farahani (també estrella internacional ara) a 'A propósito de Elly', dona universitària, de classe mitjana, que organitza reunions amb amics i que a la pel·lícula planta una mica insòlit i prohibit, una cita a cegues entre un home divorciat i la jove mestra de la filla. Un altre seria a 'Nader i Simin', el personatge que interpreta Leila Hatami, el d'una dona que vol abandonar l'Iran amb la seva filla i demana el divorci al seu marit, no per problemes conjugals, sinó perquè ell no pot acompanyar-les en haver de Tenir cura del seu pare malalt… La pel·lícula i els seus arguments lleres són complexíssims, i els personatges femenins, també, inclòs el de la cuidadora del vell malalt (Sareh Bayat), que ofereix una altra imatge ben distorsionada de la dona iraniana. I el tercer seria el de Taraneh Alidoosti a 'El viajante', una dona casada, actriu i que pateix l'agressió sexual d'un veí… judici públic i desprestigi. Empresonades Un altre director, Jafar Panahi, multipremiat als festivals i arxicastigat al seu país, ja que va filant condemnes, la més recent fa uns mesos ia sis anys de presó, ha elaborat a la seva filmografia una imatge ben perfilada de la situació de la dona iraniana , i potser la més directa i rotunda l'oferta a la seva pel·lícula 'Offside (Fora de joc)', en què un grup de nens petits són empresonats per intentar colar-se en un estadi de futbol, on tenen prohibit entrar. La pel·lícula és del 2006, i encara aquest any, el 2022, s'ha registrat la quantitat de disturbis als camps de futbol per impedir-los l'accés. És a dir, una petita revolució de les dones iranianes que serveix com a metàfora d'aquestes mil causes més. Personatges com Razieh, la nena de vuit anys d''El globus blanc', pel·lícula també de Panahi que recupera la solitud, el desemparament i l'esquinçament que pateixen en un dia qualsevol qualsevol nena iraniana. O Wadjda, la nena àrab de la pel·lícula de Haifaa Al-Mansour, que entén que la seva afició per anar en bici és una indignitat i una ofensa per a la societat. MÉS INFORMACIÓ notícia No El nou de Park Chan-woo, Jafar Panahi i Martin Mc Donagh, a la Secció Oficial de la Seminci notícia Si El que queda del cinema quan es guarda la catifa vermella Directors, i també directors, com les germanes Samira i Hana Makhmalbaf (filles de l'històric Mohsen Makhmalbaf), que han tractat amb gran sensibilitat la situació de la dona sota el jou islàmic i des d'una perspectiva no només femenina, sinó també ingènua i carregada de poesia. A persona essencial per a la comprensió d'on i com comença la marginació i exclusió és Baktay, la nena protagonista de 'Buda va explotar per vergonya', dirigida per una jove Hana Makhmalbaf (amb només disset anys) i en què mostra l'assetjament a aquesta nena de sis anys que fingeix anar a escola.
