Pierre Audi venir aviat a investigar noves possibilitats escèniques i de relacions públiques. Als vuitanta va tenir un primer èxit en reobrir el teatre Almeida de Londres i ara intenta revitalitzar-lo com a director del Festival d'Aix-en-Provence. Disposat al risc, l'edició 2022 inclou la contundent representació de la segona simfonia de Mahler sota la direcció de Romeo Castellucci i musical d'Esa-Pekka Salonen al desballestat Stadium de Vitrolles, mentre es dilueix com en la insípida realització d'Idomeneo signada per Satoshi Miyagi, amb direcció musical perfilada de Raphaël Pichon, decorat al Japó postbèl·lic i fluixa execució escènica. També és la sòlida proposta teatral de “Il viaggio. Dante», última òpera de Pascal Dusapin posada en escena per Claus Guth per a entusiasme dels espectadors, i el destil·lat de «Salomé», l?òpera de Strauss, presentada sota la tutela teatral d?Andrea Breth i la musical Ingo Metzmacher.
Al disseny de la producció ha pesat la vella idea d'una protagonista de setze anys amb la veu d'Isolda. La combinació és difícil d'incloure la soprano Elsa Dreisig al capdavant d'un repartiment que lliga malament els altres ingredients. A la musicalitat i lirisme de Dreisig li «falten ganyes», segons expressió del mateix Strauss davant la primera intèrpret del paper, Marie Wittich, al marge que la seva presència comportarà altres conseqüències d'índole musical que el director Ingo Metzmacher resol en una versió transparent, neta, desconcertant per a l'aplicació de solucions musicals que trastoquen els conflictes interns de la partitura i la seva textura espessa. That “Salome” will transcorri sense que el seu pervers sicologisme arribi a tensionar-se en points culminants concrets demostra el tarannà apaivagador de la versió.
És fàcil escoltar la laxa escenificació presentada a Aix gravant la interpretació recent que David Afkham va dirigir al capdavant de l'Orquestra i Cor Nacionals d'Espanya a la final juvenil. Els resultats van ser molt diferents doncs navegant a favor de l'obra, penetrant a la necròfila foscor del personatge que va estar la veterana soprano nord-americana Lise Lindstrom. En una tardana pletòrica, Afkham va col·locar l'obra en una inquietant posició aconseguida en col·laboració amb diversos intèrprets molt ben caracteritzats: des de la voluminosa gravetat de Tomasz Konieczny (Jochanaan), fins a l'àcida coloració vocal de Frank van Aken (Herodes), l'adobada vergonya de Violeta Urmana (Herodies) i la veu immediata d'Alexandre del Turó (Narraboth). La realització semiescènica de Susana Gómez va engreixar l'auditori de Madrid i el va tenyir colors sanguinis.
L'energia concentrada en uns quants elements va determinar un rumb assenyat i molt diferent de l'anacrònica acumulació de gestos que va presentar Andrea Breth a Aix. L'hàbitat llòbrec i la presència de la lluna són trets immediats en una escenificació que neix amb sentit poètic innegable. Perquè Breth també defensa l'encant benefactor d'Elsa Dreisig que considera una gran actriu encara que guiï els seus passos (i els de tots) amb poca traça. A l'esquematisme dels moviments se suma la successió d'espais discrepants, alguns recorden quadres del pintor Caspar David Friedrich palace inspirats en “L'últim sopar” col·locats en un espai d'angost que inclou el cap de Jochanaan sobre la taula com a convidat de pedra) .
Tant Breth com Metzmacher estan en sintonia i condicionen “Salomé” mitjançant un repartiment que camina dispers i amb difícil encaix vocal. L'escassa profunditat de Gábor Bretz (Jochanaan) i el curt abast de John Daszak (Herodes), el més incisiu de tots, destaquen davant de la limitada distinció de l'adobada Angela Denoke (Herodias). Arran de les direccions sorgeix a l'experiment sobri la fórmula d'una Salomé disputa per recompondre la seva essència jove, viciosa, perversa i capritxosa: descripció que es presenta des que Strauss va estrenar l'obra, però sobre la qual pesa una tradició tan assentada a la aspror i maduresa, que tot aquí es queda curt.
