SEGUIR
Fernando Castro Flórez (Plasencia, 1964) va passar la vida llegint. A la cerimònia del seu casament, per exemple, es va venir a dalt i va declamar les primeres proposicions del 'Tractatus logico-philosophicus', de Wittgenstein: això defineix l'home, igual que les seves maletes, en què porta més llibres que calçotets. A més de llegir, Castro Flórez dóna Classes d'Estètica a l'Autònoma de Madrid, exerceix de crítica d'art en aquestes pàgines, comissaria exposicions, escriu molt i dóna la xapa dins i fora del canal de Youtube. Acaba de publicar 'A peu de pàgina' (La Caixa Books), que és una petita memòria de lector, una brevíssima biografia: des dels seus dies d'infantesa copiant l'Espasa Calp fins al descobriment de Borges, més o menys.
Entremig hi ha episodis delirants (com el d'una dona a qui dóna un síncop al llegir Hegel) i una mica de nostàlgia. També es fa referència a Rilke, Octavio Paz i Sant Joan de la Creu, per esmentar-ne alguns. Finalment, la literatura.
—Al principi volia ser capellà. Què va passar pel camí?
—Em vaig tornar, valgui el to xiquitistaní, a 'pecador de la praderia'. Tenia la idea més delirant sobre què suposava ser capellà. Imaginava plaers perversos i innombrables rituals. Sempre que exerceixes d'escolà a l'illa de La Gomera, entens que la teva vocació no és renyida. Afortunadament, una meravellosa cura va lliurar dos llibres que em va portar pel camí de la pèrdua filosòfica: 'L'anticrist' de Nietzsche' i els 'Manuscrits d'Economia i Filosofia' de Marx.
-'A peu de pàgina' és, en part, la confessió d'un lector. Per què la lectura i no més aviat el no-res?
—La resposta adequada seria que per escapar de l'abisme de l'angoixa. Però, de fet, serà una sublimació existencialista. Si em vaig dedicar a llegir és perquè em diverteix moltíssim, per a mi els textos són, en el sentit de Barthes, alhora placees i goces. Em resulta impossible viatjar sense una bona ració de llibres i, com a total aberració, confesseu que tampoc puc seure a la tassa del vàter sense tenir alguna cosa a llegir entre les mans. Sóc, en tots els sentits, un lector empedreït.
—El paradís té forma de biblioteca o de què?
—Va registrar que “al Paradís també hi ha la mort”. Una biblioteca també té alguna cosa infernal o de ser tan terrible com un drac. No mistífic l'assumpte. Quan tens aquesta mania de llegir llibres, acabes per tenir casa teva convertida en un lloc inhabitable. Les prestatgeries van apoderant-se de totes les habitacions, els passadissos s'estrenyen, els llibres comencen a pilar-se a qualsevol lloc, amenaçant amb esfondraments. És com si estigués edificant la Torre de Babel. Al final, un desastre més que un paradís.
—Explica al llibre que ha pensat instal·lar una llibreria a la seva cambra de bany. Quins llibres s'hi farien?
—En aquest espai d'olors, a sobre, desagradables (quan fins i tot imposem la llei del perfum) cal portar llibres condensats i intensos, res de tractats systemàtics, històries imperials o novel·les familiars. Tampoc no compleix la seva funció llibres d'aforismes ni textos d'autoajuda. Especialment recomanat per a aquest moment de 'donar del cos' (expressió rural i efectiva) són els contes de Kafka i els residus de Beckett.
—Té algun lloc culpable? Literari, dic.
—Potser la culpa de tot la van tenir 'Mortadel·lo i Filemó' que van ser, amb les seves peripècies detectivesques i disfresses inversemblants, que em van incitar a llegir sense pausa.
—I algun deute imperdonable, algun llibre sense desempolsar?
—Tinc, des d'adolescent, la mala consciència, la vergonya de no haver gaudit mai del Quixot. De tant en tant penso que li hauria de donar una altra oportunitat. Després recordo l'avorriment de tantes intencions precedents i em refugio als 'Somnis' de Quevedo, que són canyella fina. D'altra banda, tinc tants llibres que gairebé tots són polsegosos.
—A casa seva no hi havia gaires llibres. D'on va venir la febre literària?
—Encara que sembli estrany, en realitat, el meu primer furor va ser escriure, fins i tot abans de llegir alguna cosa així com literatura. M'agradava fer redaccions i, sobretot, escriure poesia. Vaig guanyar premis amb poemes penosos, versos o, millors, ripis amb to de predicador de poble. How to do jovenet atabalat fled passant sense listening res per lectures obligatòries fins que es va creuar al camí un tal Borges i, des de llavors, res no va ser. Aquest cec em va il·luminar.
—Quant ha llegit en tota la vida? Té alguna estimació?
—És impossible que doni una altra xifra tret d'una fantàstica. Fa anys que devoro llibres de tota mena, principalment assajos i poques novel·les. Si no tinc contratemps, llegeixo un llibre cada dia. Un compte de la vella: he de llegir més de 11.000 i menys de 20.000 llibres.
—A més de llegir, ¿en què li agrada invertir el temps?
—No sóc un inversor en coses del temps, sobretot perquè també m'agrada perdre'l. Des de jove tiro a la muntanya i, així, quan puc calç les botes per buscar la neu. Detesto els cotxes i gaudeixo caminant.
—La cita: “Necessitem mantenir viva la memòria d'aquell caçador que va deixar anar la presa per agafar la seva ombra: mut, vident, esquinçat. Això és el que sempre he estat llegint”. Quina forma té la presa?
-Té l'aspecte característic d'un gamusí. Només de vegades miro al biaix i em fa la impressió que acaba de semblar un d'aquells animaux de la zoologia fantastic borgiana. Desarmat per raons ètiques, fix o puntualitzo aquestes rareses, fotografia sense càmera aquestes epifanies i després tracto, sense por ni esperança, from fixar to paraules la bellesa del vist. El meu destí, valgui l'evocació mitològica, és el d'Acteó.
