Codi Desktop Imatge per a mòbil, amp i app Codi mòbil Codi AMP Codi APP Barcelona. 31 de juliol de 1992. A les 16.30 hores s'organitzava al Palau Sant Jordi la competició de judo a la categoria de -56 kg. Ningú ho sabia en aquell moment, però quatre combats canviarien la història de l'esport espanyol. Una Miriam Blasco de 28 anys perduda amb un quimono blanc i un cinturó gravat amb el número del seu entrenador, Sergio Cardell, va caure sola fa tres setmanes en un accident de moto, posava els peus al tatami. Primer va caure la coreana Sun-Yon Chung, la japonesa Chiyori Tateno, la cubana Driulis González i, en última instància, hi és al final, la britànica Kim Fairbrother. Un pavelló abarrotat amb milers de gorges corejava el nom de Miriam sota la tempta i emocionada mirada dels Reis d'Espanya davant del que cada cop estava més a prop de succeir. A escombrat de cama traduït a yuko (5 punts llavors) va valer la val·lisoletà per posar-se per sobre i aguantar els embats de Fairbrother, que havia aconseguit un koka (3 punts) i buscava la desperada posar-se per sobre. Tres… dos… un… Final. El marcador posava fi a quatre minuts agònics. Miriam ja era campiona olímpica. El Palau Sant Jordi va esclatar enfervorit i Blasco va trencar a plorar estesa al tatami entre l'emoció de la victòria i el record del seu entrenador. Acabava de fer història en convertir en la primera judoca espanyola a aconseguir una medalla olímpica precisament a la primera cita en què aquesta disciplina es renava en uns Jocs en la categoria femenina. Però la seva gesta anava més enllà. Miriam es va convertir en aquell moment en la primera esportista espanyola que va aconseguir una medalla d'or en uns JJ.OO. d'estiu -mesos abans ho va fer Blanca Fernández Ochoa als Jocs d'Hivern d'Albertville-. Miriam Blasco, després de guanyar la final davant de Kim Fairbrother el 31 de juliol de 1992. RTVE Doblet en 24 hores La val·lisoletana va obrir un medaller que no s'havia obert fins aleshores, el de les dones, però que no hi va quedar. Només 24 hores després, la gesta tornava a repetir-se. Al mateix pavelló, al mateix tatami ia la mateixa disciplina, però amb la firma d'Almudena Muñoz en la categoria de -52kg. La valenciana tenia llavors 23 anys i no partia ni de bon tros entre les favorites. Tenia davant cinc rivals amb un palmarès més voluminosos a les travesses donaven més opcions de guanyar, en part a causa d'un any en blanc per una greu lesió de genoll que la va mantenir tot el 1990 fora dels tatamis. Però sense fer soroll sota el seu caràcter tímid va anar eliminant una a una: primer la nord-americana d'origen xinès Jo Quiring, després la turca Damla Caliskan, la britànica Sharon Rendle i la xinesa Zhong Li. japonesa Noriko Mizoguchi, a qui havia estudiat minuts abans del combat però contra la qual mai abans s'havia enfrontat. Almudena Muñoz, a la final contra la japonesa Noriko Mizoguchi EFE –¿Com recorda aquest combat? – El moment de la final el recordo tranquil·la, ja tenia la plata assegurada. No coneixia el meu rival, m'havien comentat que era molt bona en judo sòl i jo em trobava fort i força tranquil·la. Vaig fer el meu plantament en judo peu amb la meva subjecció i el meu desplaçament i la veritat és que em vaig sentir amb molta il·lusió, fortalesa mental i moltes ganes. –Va començar marcant i va aguantar tot el combat, ¿es va fer molt durs aquests quatre minuts? – Quan vaig començar el combat em vaig veure molt superior a ella. Jo portava la subjecció, el desplaçament, la direcció. Marked molt ràpid perquè ho vaig veure molt clar i podia haver tingut més oportunitats de marcar, però com que era una judoca que desconeixia, que donava moltes puntades de peu, japonesa, que els japonesos treballen molt bé els desplaçaments, no vaig voler arriscar-me. – Què va ser el primer que se li va venir al capdavant quan va acabar el combat i l'àrbitre va dir 'mat'? – Ja està, ja va acabar, ho va aconseguir. El meu somni realitzat. Que ganes que arribés aquest moment. – La medalla de Miriam 24 hores abans suposava un punt més de pressió? – Pressió cap. Havia estat dos anys abans lesionada. Arribar als Jocs Olímpics havia costat molta feina, molt d'esforç. Tenia tantes ganes d'arribar-hi perquè em veia amb moltes possibilitats… perquè jo sempre que anava a un torneig internacional era medalla. Aleshores, això de Miriam va ser: si ella ho ha aconseguit, per què no ho puc aconseguir jo? Per mi va ser una gota d'energia, em va reconfortar molt. – Li hauria agradat ser la primera? – No, jo era molt jove, tenia 23 anys, i la Miriam era més gran, era una judoca ja va experimentar i amb un team de treball i un preparador físic i unes possibilitats que jo no tenia en aquell moment. El que és bonic d'aquest esport és que diferents mètodes i maneres d'entrenar diferents i diferents persones poden arribar a aconseguir el mateix resultat. Jo crec que la Miriam s'ho mereixia, per la seva trajectòria, pel seu esforç i pel que li havia passat. Va ser així perquè anaven de pesos pesants lleugers, si hagués estat al reves hauria estat jo. Però imagineu-me, de veure'm dos anys abans sense saber si podia tornar a caminar a guanyar l'or olímpic, a mi l'ordre què més em donava. – Es va lesionar el genoll molt poc abans dels Jocs – Em vaig trencar tot. Me n'anava al campionat de Iugoslàvia i només ens havíem classificat Miriam, Begoña Gómez i jo. Fuig de la concentració, vaig posar-me amb una judoca que no coneixia d'un pes superior i em vaig trencar el genoll. Fins i tot un any després tenia dolors molt forts al genoll. Anava pel carrer i m'hi arribava gent i em deia: saps que vas coixeta? – Li va canviar aquesta cita olímpica? – És clar. Em va venir molt bé perquè jo era molt tímida i encara que el judo és un esport individual sempre canvies de parella. A mi em feia molta vergonya parlar en públic, menjar amb gent, mirar-los als ulls. Aleshores imagini, d'un dia per l'altre tothom volia parlar amb tu, fer entrevistes, signar autògrafs… Em va venir molt bé per sortir de la meva zona de confort. – Com va portar a penedir-se d'aquest protagonisme? – Molt bo. Són impressionants els Jocs Olímpics de Barcelona. La gent estava com si van quedar campions els fills, o ells mateixos. Estaven tan feliços amb els resultats. Aleshores jo era un agraïment absolut, és que eren persones que no et coneixien i no obstant estaven súper feliços i il·lusionats del teu resultat. Era una impressionant sensació. – Què és el que més li va agradar? – Tot, és que va ser arribar i ja hi tenies la gent. El que em va impressionar més és la unió i l'afecte de la gent. Tothom bolcat que això funcionés ia gaudir de l'alegria de la gent. Tot això ho trobo molt a faltar, això que es van viure a Barcelona no ho he tornat a viure. – Què guarda un dia d'avui? – Tinc la medalla a casa en una vitrina, la mascota Cobi, el vestit de la desfilada… Al final, moltes coses. Almudena Muñoz va posar amb la seva medalla. CEDIDA Una cita històrica La màgia de Barcelona 92 ?va fer que Espanya registrarà un total de 22 medalles, una xifra mai abans vista: 13 ors, set plates i dos bronzes. L'esport espanyol va patir un dels seus moments més dolços fins a l'actualitat i el judo a un nivell particular, i que l'estrena d'aquest esport com a olímpic en categoria femenina va contribuir a engreixar el medaller amb els dos metalls de Miriam Blasco i Almudena Muñoz. Les dues judoques van inaugurar una època daurada en aquest esport que va continuar en les següents edicions, en què la delegació espanyola va assolir grans èxits que van convertir el judo en un dels esports més premiats dels Jocs Olímpics. Muñoz, que després de Barcelona va sospesar la retirada seriosament, va canviar d'opinió amb gran encert. Solament un any després va guanyar el campionat d'Europa i va quedar subcampiona del món. Es va classificar per a Atlanta 96, encara que en aquesta ocasió va quedar fora de l'podi i una lesió a l'espatlla un any després el van obligar a estirar-se dels tatamis, però no a allunyar-se de l'esport. Actualment treballa a la Regidoria de Portes de l'Ajuntament de València. Miriam Blasco, el mes de juny passat en un acte a Benidorm. RFEJYDA Blasco, que després d'assolir el més alt de l'olimp sí que va deixar deixar l'alta competició -al seu palmarès i figurava un or mundial i un altre d'europeu-, va seguir presents en els èxits que arribarien anys més tard. Yolanda Soler i Isabel Fernández, totes dues a Atlanta 96, eren alumnes seves -Fernández bronze va arribar a aconseguir l'or a Sydney 2000 i ha estat la judoca amb més JJ.OO-. Després d'aconseguir l'or i de ser entrenadora de campions olímpics, va dedicar a la política valenciana. Ara, imparteix classes de judo al club que porta el seu número, fa tasques de voluntariat i fa xerrades. Recentment ha publicat diversos llibres infantils sobre l'esport que la va portar a dalt de tot amb la seva dona.
