A tu, que pagaves i continues pagant en impostos una part substancial dels teus ingressos. A tu, que no tenies manera de trobar feina quan se t'ha acabat el subsidi de desocupació. A tu, que vas decidir ser honest i rebutjar l'ERO que t'ofereixi uns intermediaris “per salvar la teva empresa” amb una subvenció directa i sense paperassa. A tu, que vesteix prosperar en temps registrar certs sindicalistes del teu poble. A tu, que un dia de descoratjament et vas cansar d'esperar clients i vas baixar per sempre la persiana del teu establiment. A tu, que vas callar quan al partit et van aconsellar que no preguntessis d'on sortien els diners amb què un regidor ben relacionat a la Junta s'havia comprat un rutilant cotxe nou. A tu, que anaves d'oficina a oficina per demanar una ajuda a què tenies dret i que mai vas rebre per més promeses que et van fer. A tu, que et vas estranyar quan el teu cosí et va dir molt content que l'havien acomiadat amb una indemnització molt superior a la seva antiguitat al lloc. A tu, que encara no ha aconseguit, i mira que fas malabarismes financers, estirar fins a finals de mes el teu sou. A tu, que no vas poder obtenir un endós per a aquell préstec que hagués reflotat el teu comerç. A tu, que en primer moment et resisties a donar crèdit a les notícies sobre un gegantí saqueig del pressupost. A tu, que col·leccionaves cursos de formació enmig d'una depriment sensació de pèrdua de temps. A tu, a vosaltres ia molts més, a tots en realitat, ens van robar. Sí, robar és el verb adequat, la paraula precisa, el concepte exacte encara que la sentència només pot fer de procediments irregulars i fons malversats. In primer lloc perquè els diners públics, aquell que algú va dir que no era de ningú, és dels altres ciutadans, dels contribuents que els detreuen dels seus beneficis o dels seus salaris perquè es dediquin a dilapidar-los. A l'última part, perquè el famós mètode il·legal va consistir en un vulgar desfalc, un llatrocini organitzat que va violar el principi d'igualtat d'oportunitats a favor d'uns quants, d'un manat -extens, això sí- d'endollats, militants socialistes, familiars i amics d'alts càrrecs, comissionistes d'assegurances, fins i tot empresaris oportunistes amb prou olfacte per explotar els contactes. I finalment perquè el sistema de repartiment era il·lícit, discriminatori, subterrani. “Pormisco, pels meus collons”: així ho va definir un dels principals imputats. No només hi va haver lucre polític, sinó pecuniari, en metàl·lic. Els més desfogats se'l van emportar cru sense cap objecció i certs responsables ho van consentir durant més de deu anys. Dir-te ara que tot aquest frau va ser per ajudar els necessitats és burlar-se de la manera com tu et parties les banyes per resoldre els teus afanys quotidians. Fa falta molta desimboltura per trucar-te ximple a la teva cara per ser honrat.
