Carta des de Plonsk, ciutat al nord de Polònia, 30 de maig de 1812: “Pare, d'aquí poc et veuré al cafè, llegint amb avidesa els butlletins que contindran les grans gestes de la 'Grande Armée'. T'alegraràs en les meves victòries i diràs: 'El meu fill era allà'. Déu no m'abandonarà i vetllarà per mi enmig de les baionetes eriçades que s'esquinçar-me el pit, però no et preocupis, la guerra no serà llarga. Una bona batalla i anem adreça a Sant Petersburg. Pensa que en lloc de quaranta mil polonesos que l'emperador creia que aconseguiria aquí, són cent mil els que han deixat casa seva per servil».
Faltava menys d'un mes perquè els primers regiments de Napoleó creuessin el riu Niemen i Fauvel, un soldat que va comptar els 615.000 que van participar en aquella conquesta descomunal, va intentar tranquil·litzar una família a milles de quilòmetres de distància. Un oficial desconegut que, no obstant, no sabia que no tornaria a casa, ni tornaria a abraçar els seus pares i que, per descomptat, no seria citat en cap llibre d'història. Si hagués pogut veure el futur, segurament hauria preferit, fins i tot, que el matessin abans, en comptes de patir aquella lenta agonia de marxes extenuants, tortures, cambre, malaltia i fred extrem. La seva ignorància el va ajudar a mantenir l'ànim alt. “Entrarem a Rússia i ens haurem d'enganxar una mica per obrir pas i continuar tranquil·lament”, escrivia també a la seva família, confiat, un granader anomenat Delvau.
Encara estava ben alimentat, tenia un pis radiant i el comandava un Napoleó de 42 anys que mai no va lluir gaire bé. A la dècada anterior havia protagonitzat una sèrie de lluminoses militars gestes a Itàlia, França i Egipte, havia estat coronat a Notre Dame i continuat la seva sorprenent cadena de victòries a Austerlitz, Jena i Friedland. A l'estiu del 1812, dominava tot el continent des de l'Atlàntic fins al riu Niemen… però més enllà, res. Va resistir la vasta regió de Rússia, aviat que es va disposar a conquerir i estendre el seu domini a Àsia.
El seu Exèrcit era tan gran que va necessitar vuit dies a finals de juny per creuar el riu. Hi havia italians, polonesos, portuguesos, bavaresos, croats, dàlmates, danesos, holandesos, napolitans, alemanys, saxons, suïssos… En total, vint nacions, cadascuna amb el seu uniforme i les seves cançons. Els anglesos eren la tercera part. Des dels temps de Xerxes no s'havia vist una força tan considerable. Era una enorme ciutat itinerant que consumia aliments amb voracitat i destruïa tot allò que trobava al seu pas.
Un episodi de la campanya russa de Napoleó, pintat per Philippoteaux ARMY MUSEUM
Trenta mil vehicles
A cada divisió va seguir una columna de deu quilòmetres de subministraments amb bestiar, carretes carregades de blat, paletes que van construir forns, forners, vint-i-vuit milions d'ampolles de vi, mil canons i el triple de vagons amb munició. També ambulàncies, portalliteres, hospitals de sang i equips per erigir ponts. Els caps tenen el seu propi carruatge i, de vegades, un o dos carros més per transportar roba de llit, llibres i mapes. Sumaven trenta mil vehicles i cinquanta mil cavalls.
En poques paraules: era un exèrcit insostenible i Bonaparte feia diverses setmanes de marxa quan els seus homes es van adonar que només havia conquistat el buit. La genial estratègia del tsar Alexandre I de retirada i terra cremada va fer que el cors es veiés obligat a perseguir durant quilòmetres de quilòmetres, desesperat, buscant una batalla decisiva, però res. Sempre que arribava a un llogaret, la trobava incendiada, sense habitants i amb l'aliment enterrat.
El 7 de març va tenir per fi el seu esperat i sagnant enfrontament a Borodino, on el seu cirurgià va amputar dos-cents membres amb l'única ajuda d'un tovalló i un glop ràpid de brandi. Els russos van tenir 44.000 baixes i els francesos 33.000. Des d'un punt de vista aritmètic, França va vèncer, però Napoleó ho va considerar un crash al perdedor als lots dels seus generals.
La invasió napoleònica de Rússia el 1812
El 24 de juny de 1812 el Gran Exèrcit de Napoleó format per 615.000 homes,
emprenen la invasió de l'imperi rus. Del total dels soldats que van partir, només
van tornar menys del vint per cent. La victòria russa sobre l'exèrcit
espanyol va ser el punt d'inflexió de les guerres napoleòniques
Recorregut de retirada de les tropes
franceses cap a Prússia
Recorregut de les tropes
de Napoleó fins a Moscou
MOSCOU
(14 de setembre/
19 d'octubre)
Maloyaroslavets
(24 d'octubre)
Font: Elaboració pròpia /
P. SÁNCHEZ / ABC
la invasió
napoleònica de
Rússia del 1812
El 24 de juny de 1812 el Gran Exèrcit de
Napoleó format per 615.000 homes,
emprenen la invasió de l'imperi rus.
Del total dels soldats que van partir, només
van tornar menys del vint
per cent. La victòria russa sobre l'exèrcit
anglès va ser el punt de la inflexió
Guerres napoleòniques
Recorregut de retirada de les tropes
franceses cap a Prússia
Recorregut de les tropes
de Napoleó fins a Moscou
MOSCOU
(14 de setembre/19 d'octubre)
Maloyaroslavets
(24 d'octubre)
Font: Elaboració pròpia /
P. SÁNCHEZ / ABC
Per fi, a Moscou
La tarda del diumenge 14 de setembre, el Gran Exèrcit va anar als afores de Moscou i l'emperador va patir al turó per contemplar l'espectacle. “Aquí està, per fi! Ja era hora”, va exclamar. L'alegria, però, li va aparèixer poc, en comprovar que ningú no va sortir a rebre'l amb les claus de la ciutat en un coixí de vellut. De 250.000 habitants, només 15.000, majoritàriament captaires i delinqüents excarcerats pel tsar i armats amb pólvora per a foc als edificis. “Vam caminar entre parets en flames”, es lamentava un soldat napoleònic.
Aquest mateix dia, el general de brigada Jean Louis Chrétien Carrière es referirà a la seva correspondència des de Moscou a l'actitud de Napoleó, que va endarrerir un mes el retorn, convençut que el tsar apareixeria demanant-li negociar la pau. “La meva adorable dona, portem vuit dies a la mateixa posició. Estem confinats i l'estació ja és molt freda. L?hivern serà dur”. Però Alexandre I no va donar senyals de vida il?emperador, frustrat, possiblement tornaria a París el 19 d?octubre, amb les temperatures en descens.
Aquella mateixa jornada, un empleat de la intendència anomenat Lamy va advertir als seus pares que totes les terres fins a Smolensk estaven cremades i que “els cavalls moriran de gana”. Començava la part més terrible, la que ja els testimonis més espantosos als mapes dels 90.000 homes d'infanteria i 15.000 de cavalleria supervivent, amb els seus deu mil carros de menjar per a vint dies.
Sleeplos i degollar-los
El 6 de novembre el termòmetre es va desplomar fins als 22° sota zero i les neufs de pell d'ovella van resultar insuficients. Els pagesos, a més, van rebre l'ordre de donar aixopluc als invasors i servils molt brandi, per degollar-los quan es dormissin. Un observador anglès de Kutuzov va veure “seixanta homes nus i moribunds, amb els colls recolzats en un arbre, als quals els russos van colpejar amb una vara per partir-los el cap mentre cantaven”.
La lluita per menjar i aconseguir refugi era ja l'única cosa que importava. Al capvespre, els homes es destripaven als cavalls morts per ficar-se dins i agafar calor. Altres ingerien la sang coagulada i, tan aviat moria un company, li treien les botes i el poc aliment que tenia a la motxilla. “La compassió baixa al fons del nostre cor a causa del fred. Els soldats saben que hi ha molt per menjar a esquerra i dreta del camí, però són rebutjats pels cosacs, que saben que l'únic que han de fer és deixar el general hivern que s'encarregui de matar”, va escriure un altre soldat.
Dels 96.000 homes que van sobreviure a la batalla de Maloyaroslavets, el 24 d'octubre, només 50.000 van entrar a Smolensk nou dies després, i això va quedar la meitat del camí de tornada. La temperatura caiguda és de 30° sota zero i els mosquets enganxaven a les mans. El general britànic Robert Wilson va parlar de “milers de desapareguts, moribunds nus, caníbals i esquelets de deu mil cavalls tallats a trossos abans que morissin”. “Al sortir d'aquesta ciutat –va afegir en una altra missiva el capità Roedor–, una gran multitud de congelats s'han quedat als carrers. Molts se n'han ficat al llit per poder congelar-se. Un camina sobre ells amb els sentiments aletargats”.
Oli sobre llenç realitzat pel pintor Adolph Northen, en el seu quadre titulat 'El retir de Napoleó de Rússia'
«Em vaig enganyar»
La solidaritat i la disciplina dins de l'exèrcit van desaparèixer pel camí cap a Vilnius. De fet, Napoleó va abandonar els seus soldats a Smorgon per tornar com més aviat millor a París i formar un nou Govern que frenés el cop d'Estat que es teixia a l'esquena. El seu trineu va partir a tota velocitat el 5 de desembre i, mentre tremolava de fred en el trajecte, va confessar al general Armand de Caulaincourt: “Em vaig equivocar en no deixar Moscou una setmana després d'haver entrat. Think that seria capaç de fer la pau i que els russos l'esperaven ansiosos. Em van enganyar i em vaig enganyar a mi mateix».
Dels sis-cents mil homes que van creuar el Niemen al juny, només unes quantes desenes de milles van aconseguir sortir amb la vida de Rússia al desembre. Menys del vint per cent. Els pares de Fauvel van esperar el seu fill Durant mesos, fins que al maig van rebre una carta signada pel tinent Joseph Lemaire: “Senyor, tinc l'honor d'anunciar-li que va ser fet prisoner el 25 de desembre amb el seu fill. Amb pena els anuncio també que el vaig veure morir al meu costat. El tinent Colpin es va apoderar abans de la creu i aquest retrat que els va enviar”.
