De primer de populisme, per no anomenar-lo una lliçó canònica de 'bon salvatge'. En la presa de possessió, el president colombià Gustavo Petro ha fet el que tots: sobreactuar. Tant se val el país on governin, els demòcrates d'atrezzo senten debilitat per l'escenificació. L'estat d'ànim se'ls posa enfest quan els entra la escalfor messiànica. La seva poca imaginació és sorprenent. Se'ls acudeixen les mateixes idees: l'estàtua eqüestre amb pròcer i dinosaure inclosos; solemnitat transvestida en folklorisme per la via dels uniforms o els càndols; un ressentiment anyenc, endurit com a boñiga, amb què es presenting davant del món com els únics i grans reparadors i avengers dels greuges a la pàtria. Delirant com va delirar Simón Bolívar, un personatge grapejat fins al cansament pels dictadors dels segles XIX, XX i XXI: Antonio Guzmán Blanco, Juan Vicente Gómez, Marco Antonio Pérez Jiménez i Hugo Chávez es van enfilar a la seva figura, van omplir les ciutats de pedestals amb la seva figura i van alimentar l'eròtica del Libertador, amb tot i la cursileria pàtria. Gustavo Petro no ha fet més que continuar aquesta línia. I per descomptat, que ni l'espasa ni la manera de fer-la aparèixer Durant la seva presa de possessió, és anecdòtica. La útilria relíquia de Bolívar servirà per a l'esvalotar i l'anticolonialisme. La llegenda negra sempre ha estat útil, però ara encara més. Si als populistes els importés encara que fossin una mica el benestar dels ciutadans deixarien de banda els ajustos de comptes amb enemics externs, prescrits o imaginaris, per concloure en el present. El president mexicà Andrés Manuel López Obrador ho sap molt bé. És més senzill i políticament més barat declarar la guerra a la corona d'Espanya que al narcotràfic. I Gustavo Petro va pel mateix camí. No convé posar-li a un president colombià el sambenito, encara que el veu a llegües, perquè el seu passat com a guerriller el condiciona. Un país no és una selva ni les institucions ni un front d'alliberament. Pots segrestar o matar un objectiu militar, però no una ciutadania; encara que alguns han tingut èxit a l'intent. Tant les institucions de Colòmbia, com les de Mèxic i Xile, no mereixen el desmedre, l'ultratge i el lladrocini que ja han patit els altres països del continent, i que m'estalvio esmentar perquè ja fa molt que van abandonar d'existir com a democràcies. “Alerta, alerta! ¡Alerta que camina, l'espasa de Bolívar Amèrica Llatina!», cantaven aquest diumenge a la plaça Bolívar de Bogotà. Els vaig sentir als Tupamaros el 23 de gener caraqueño, una barriada combativa als anys 60 i feu simbòlic del chavisme. El grup, aquells membres es passegen pels mitjans amb passamuntanyes i armes d'assalt, afegien un ripi més a la: “Pobres contra rics, tupa-tupa-maros”. Consignes plenes d'experiències fallides. La mateixa espasa contra la mateixa paret.
