Manuel P. Villatoro@VillatoroManuActualitzat: 26/05/2022 02:17h
“Maleït sigui, gilipolles”. Fa algunes setmanes, ABC va informar que la fàbrica de cervesa Pravda, ubicada a Leòpolis, havia decidit canviar el blat per la benzina i començar a elaborar en massa còctels molotov. La cita que encapçala aquest article és la que pot veure, encara avui, a les seves etiquetes. Perquè, al mig d'una guerra, es va permetre fins i tot les paraules grolleres. Aquest explosiu, utilitzat en massa durant la Segona Guerra Mundial pels soviètics, és només una de les moltes armes amb segles d'antiguitat de les que estan valent les tropes ucraïneses per intentar expulsar la infanteria i els carros de combat russos del seu territori.
Però la llista és immensa: eriçons txecs, brolles…
Tota aquesta amalgama d'enginys ha ajudat a crear una mena de franja de la mort que resisteix l'invasor.
Eriçons Txecs
Entre les defenses més fàcils de construir si vols eliminar els eriçons txecs. A 'Guerra absoluta', l'historiador Chris Bellamy va afirmar que el seu número tècnic era 'yozhy', que va aconseguir ser fabricats a la IIGM contra tres trossos de bigues d'acer soldats entre si en forma de creu i que tenien dos objectius: clavar-se com una picada al xassís dels vehicles de combat i impedir el pas, i obstruir els camins. L'expert subratlla la seva impecable relació entre efectivitat i preu, ja que es podria fabricar a base de vells rails de tren ia cost ínfim. La seva alçada màxima era d'un metre i mig, encara que les cròniques de l'època en parlen d'algunes amb el doble d'alçada.
El conegut historiador Antony Beevor els defineix a la seva obra magna, 'Dia D', com una mena d'«eriçons fets de bigues d'acer». I la veritat és que poca descripció en necessita més. So well els 'eriçons txecs' van sembrar els camps de la Línia Sigfrido i la Línia Maginot –the defenses d'Alemanya i França davant dels seus veïns–, el cert és que han passat a la història gràcies a que Erwin Rommel els va fer servir de forma massiva per defensar les platges de Normandia. En paraules de l''Imperial War Museum', eren summament efectius per aturar l'avanç dels carros de combat, encara que, si ubicaven amb marea baixa a l'extrem de la sorra, podrien 'destruir també la part inferior de les llanxes utilitzades als desembarcaments ”.
Defenses de la platja de Normandia, entre elles, l'eriçó txec – ABC
Defenses amb gust de Santíssima Trinitat –bona, bonica i barata–, els eriçons txecs s'han vist aquests dies a les instantànies que ens arriben des de la guerra d'Ucraïna. Durant els primers dies del conflicte, kyiv i Odessa van acabar plens d'ells. El que crida l'atenció és que, com van corroborar fa algunes jornades els corresponsals de diferents agències d'informació, han estat construïts per una empresa immobiliària local, KAN. "Sabem que no podem lluitar, però volem ser útils", va explicar un dels treballadors de la companyia. Avui, que l'exèrcit rus s'ha retirat del nord, passa el mateix en les línies defensives que paren el Donbàs dels autoproclamats republicans independents de l'est.
Però els eriçons txecs són ja vells coneguts del territori ucraïnès. Centenars d'ells van ser establerts el 2014 a la franja del Donbàs pel Govern, i pels rebels prorussos de Donetks i Luganks. I també en van valer els manifestants que van prendre fulles a l'Euromaidà per defensar-se de les càrregues policials a la plaça propera a la seu de la Presidència. “Han erigit parapets amb sacs farcits de neu, que es converteix en gel immediatament amb les baixes temperatures. A l'exterior de la paret hi ha col·locat filferro d'arç i eriçons txecs, una mena d'aspa de ferro”, explica Rafael Mañueco per a ABC fa vuit anys.
Dents de dragon i cards
Però els eriçons txecs, fabricats a desenes pels artesans locals, no han estat les úniques defenses clàssiques contra armorats per les quals ha apostat el bàndol ucraïnès. Segons va publicar 'The Times' a finals d'aquest mateix abril, l'alt comandament de kyiv ha ubicat centenars de 'dents de drac' a les ribes dels rius. Ideats fa segles per aturar la cavalleria, a la pràctica són petites estructures massisses amb forma piramidal que, col·locades a centenars al camí, impedeixen l'avenç dels carros de combat. Eren durs, ja que un tanc 'Sherman' necessitava una cinquantena de trets per acabar amb ells, segons Beevor.
Similars a les 'dents de drac' eren les brolles: una mena de tetraedres metàl·lics acabats en punta que es llançaven a mans plenes sobre el terreny i l'objectiu del qual era, en principi, punxar als cavalls penjants el seu avenç. Avui se segueixen veient en campanya, com demuti les fotografies que ens arriben des d'Ucraïna. Mike Bishop i John Coulston confirmen a la seva obra, 'Equipament militar romà', que el seu ús es va estendre a l'època de la república per part de les legions romanes. Així ho testifica també l'autor del segle IV Flavio Vegecio Renato en el seu tractat sobre tàctica 'De re militari'. Per ser més concrets, a l'apartat 'Defensa contra carros amb dalles i elefants':
“Els carros armats de dalles van ser emprats en la guerra per Antíoc i Mitrídates i van aterrir al principi els romans, però després aquests els van prendre de broma. Com que un carro d'aquest tipus no sempre troba un terreny pla i anivellat, la menor obstrucció els atura. I si un dels cavalls és ferit o mort, cau en mans enemigues. Els romans soldier els van tornar inútils per mitjà de la següent contramesura: en el moment de començar el combat, escampaven pel camp de batalla brolls, i els cavalls que tiraven dels carros, corrents a tota velocitat sobre ells, resultaven infal·liblement ferits. Una brolla és una màquina composta per quatre broquetes disposades de manera que, en ser llançats, descansaven sobre tres i presentava el quart cap amunt”.
Forats infectes
Vaga declara que les línies de trinxeres són l'element més bàsic per orquestrar una defensa en profunditat contra l'enemic. Avui, el Donbàs n'està ple d'elles; rases construïdes i fortificades des que, el 2014, comencés el conflicte contra els prorussos.
El seu origen va estar a la Primera Guerra Mundial, una guerra que va passar de la velocitat a l'estancament. Després d'uns primers progressos germànics a tota velocitat per Europa, les posicions es van estabilitzar a finals de l'estiu del 1914. Va ser llavors quan va canviar la mentalitat dels contendents. Les noves armes van afavorir aquest gir, ja que una metralladora ben ubicada va poder aixafar batallons sencers en pocs minuts. Així, va deixar de banda els ràpids avenços fomentats per les unitats muntades sobre james i bicicletes i va apostar per a un enfrontament basat en la posició de milles de soldats al llarg de gegantins fronts de batalla.
+ infoSoldats d'infanteria Alemanya Fent foc des d'una trinxera – ABC
Des de llavors, els companys de viatge del soldat van ser les trinxeres. En els cinc anys següents, els combatents es veuran obligats a viure en aquests forats impopulars. Van ser casa seva; i unes no gaire acollidores. A la pràctica, eren uns forats hediondos que cobrien dels trets enemics i permetien resistir l'assalt a baioneta d'onades de contraris. Però també llocs infectes on abundaven les rates, proliferaven les fermedades i la higiene era tan escassa com el menjar i l'aigua.
“El que m'interessa més a les trinxeres és l'element humà. Com s'han pogut habituar a aquesta vida els homes del nostre temps? De vegades aquí es diu viure allò que moltes vegades és morir. La tristesa de les trinxeres és tan ombrívola que reclama una mena d'heroisme silenciós, una mica com una humilitat ascètica, per ser suportada sense desmaiar. Un militar em diu: 'Quatre o cinc mesos en una trinxera tranquil·la és la mort'”, va explicar el corresponsal d'ABC a la IGM, Alberto Insúa. La vida ha canviat molt des d'aquells dies. Queden lluny la humitat i la pudor. Tot i que es manté el perill.
