La Fiscalia de l'Audiència Nacional ha presentat un recurs de cassació al Tribunal Suprem per escortar la família de Rubén Calleja a la seva última batalla contra l'Estat: una indemnització d'acord amb la guerra que han hagut de biblioteca fins que les Nacions Unides els va donar la raó en què estaven vulnerant els drets del noi obligant-los a escolaritzar-lo en un centre per a persones amb Síndrome de Down en lloc de garantit el seu accés a una educació inclusiva.
Va ser l'Associació Down Espanya qui el 2013 va donar a conèixer a l'opinió pública el cas de Rubén, que els seus pares van escolaritzar en un centre educatiu convencional a Lleó, on residien. In quart de Primària (any 2009, llavors tenia deu anys) va ser segregat del restaurant i va derivar obligatòriament a un centre d'educació especial, contra la seva voluntat i la de la seva família. Havien denunciat maltractaments per part d'un docent.
Ni les més de 15.000 firmes ciutadanes que van arribar a recollir, ni la successió d'instàncies judicials a què van acudir als pares, inclòs el Tribunal Constitucional, modifiquen la decisió. De fet, ells van arribar a ser jutjats i absolts -en retirar-se finalment l'acusació-, per un delicte d'abandó de família, en haver decidit educar el nen a casa mentre litigaven.
No obstant, a la recta final del 2020 van canviar les tornes. El Comitè de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, de la Convenció del qual Espanya és part, va concloure que l'Estat va violar el dret a l'educació inclusivament de Rubén. En termes concrets, calia que les autoritats nacionals «no avaluessin els requisits específics del nen» i «no adoptessin mesures raonables que permetessin el permís permanent a l'educació ordinària».
Per això, es va recomanar que es matriculés en un programa de formació professional inclusiu, se li atorgués una indemnització i se li investigués en les denúncies d'abús plantejades pels seus pares a l'inici. De passada, va seguir a Espanya per acabar amb la segregació educativa de les persones amb discapacitat.
Silenci administratiu al Ministeri de Justícia
Dos anys després, cap d'aquestes recomanacions no s'ha complert. La reclamació d'indemnització al final de la resolució de l'ONU va cursar davant del Ministeri de Justícia, però va ser desestimada per silenci administratiu. D?aquí ve, al Contenciós de l?Audiència Nacional, on una sentència de finals de l?any passat els va negar el que pautava el Comitè per escoltar que les seves resolucions no tenen força executiva i no passen de ser recomanacions.
A més, per als magistrats les vulneracions de drets que recullen aquests dictamen van ser analitzats per la justícia espanyola i desestimades als diferents instants mitjançant sentències que ja són fermes. Aprecien així, cosa jutjada.
La Fiscalia no hi està d'acord i per això va en cassació davant del Tribunal Suprem. Considera que els dictàmens del Comitè són de "caràcter vinculant" i que és procedent "donar compliment a les obligades mesures de reparació acordades pel mateix", a través de la via de reclamació de responsabilitat patrimonial de l'Estat per funcionament anormal de l'Administració de Justícia , sense que això suposi revisar les actuacions processals anteriors ni deixar sense efecte el valor de la cosa jutjada.
A l'escrit de preparació del recurs de cassació, al qual va tenir accés ABC, va argumentar a més que aquest assumpte té interès de cara a marcar doctrina, de manera que el Suprem estableixi si es pot o no atorgar la reparació que recomana el Comitè en aquest tipus de procediments malgrat que no té naturalesa jurisdiccional o havent desestimat ia la justícia ordinària les vulneracions que l'ONU sí que reconeix.
