Diu la llegenda que els templers van creuar la Mediterrània al segle XIII amb un navili càrrec de terra procedent de Jerusalem, extreta dels llocs on Crist havia estat crucificat i enterrat. Va ser dipositat a Noya (La Corunya), on es va construir el cementiri de Quintana dos Mortos amb aquesta terra sagrada. Allí es va aixecar també l'església de Santa Maria A Nova, manada erigir al segle XIV pel bisbe normand Berenguer de Landoiro, que residia a la vila després de ser deterrat de Santiago.
El cementiri, situat al centre de la població, és un dels més interessants de la Península no només pels vuit segles d'antiguitat, sinó també per les 400 làpides de pedra amb molts gravats
que fan referència a vells sabers i oficis tradicionals.
Seguint amb la llegenda, l'escut de Noya reprodueix l'arca de Noè surant sobre les aigües, amb un colom que el sobrevola amb una branca d'olivera. La representació obeeix a la tradició que, en finalitzar el diluvi universal, l'arca es va descansar en un penyal de les rodalies. Noè tenia una filla anomenada Noela, amb la qual relacionava el nom de la vila. Per tant, els habitants de Noya seran els descendents del patriarca bíblic, segons l'imaginari col·lectiu.
Al centre del cementiri, hi ha un bell cruceiro cobert amb templet, una cosa molt rara a Galícia. Només a Baiona hi ha una altra semblança. El cruceiro va ser erigit segurament per iniciativa d'un monjo soldat templer que, després de tornar il·lès de les Croades, va voler agrair la seva protecció a la Verge Maria.
També aquest monument té la seva llegenda, que diu que dos germans de Noya van anar a combatre els infidels a Terra Santa. En una batalla, separeu-vos. Un d'ells va ser capturat pels Moslems i l'altre va buscar sense èxit el seu germà durant set anys. Creient que havia mort, va tornar a conèixer la localitat natal. Allí va manar construir el cruceiro per a recordar-li.
Set anys més tard, va arribar un vaixell a Noya amb soldats que havien lluitat per prendre Jerusalem. Entre ells es va asseure el germà desaparegut, que havia estat captiu i que havia aconseguit fugir. En veure el cruceiro, es va emocionar i probablement construir el templet en senyal d'amor fraternal. Al baldaquí, hi ha un gravat en què es reprodueix un animal ferit que fuig de la persecució dels homes i els seus gossos i un altre que al·ludeixen a les fases de la lluna, cosa que s'interpreta com una al·legoria de la condició humana.
No acaben aquí les velles tradicions orals sobre el lloc. Es deia que el cementiri estava protegit per unes serps que devoraven qui gosés creuar la porta del cementiri. A la cultura medieval, aquests rèptils eren la representació del mal, en referència a Adam i Eva, però també eren signes del poder curatiu que custodiaven alguns sabers ocults que practicaven els templers.
El més interessant de Quintana són les làpides sense nom amb els seus misteriosos gravats. N'hi ha desenes que daten dels segles XIV i XV i que fan referència als oficis de l'època, encara que algunes inscripcions són de caràcter molt abstracte, cosa que fa impossible escoltar-ne el sentit.
En aquella època, la immensa majoria de la població era analfabeta, per la qual cosa és lògic suposar que les làpides identificaven els morts amb els seus oficis i amb algun símbol lligat a la família. Els mariners van agafar una àncora; els picapedrers, una pica; els fusters, una destral; els adobers, un mandil; els sabaters, una forma; els carnissers, un matxet i els mercaders, unes tisores i una vara de mesurar. Avui el visitant pot admirar la bellesa rara d'aquests símbols que evoquen una època molt llunyana en el temps.
Hi ha també a l'església de Santa Maria un sepulcre en què està enterrat un noble anomenat Juan de Estivadas, datat al voltant de 1400, abillat amb vestidures orientals i amb un bigoti a la manera asiàtica, que podria haver estat un ambaixador davant la cort del Gran Tamerlán, encara que hi ha qui sosté que era un ric immigrant xinès que vivia a Noya. Com sempre, impossible destriar entre la llegenda i la història que es fon a l'Espanya màgica.
