Cinc homes es van citar la nit del 25 de febrer de 1945 per matar-ne dos més als que mai abans havien vist i dels que no en sabien res. Un comando de maquis va assaltar pistola en mà la caserna de Falange a Cuatro Caminos amb l'ordre de robar la documentació, fer-se amb armes i matar tota criatura viu que hi trobessin. Aquestes van resultar ser un conserge –“falangista odiat per tota la barriada”, segons uns; Home sense enemics, segons la seva vídua- i el secretari de la subdelegació, als quals es van emportar al fons d'un passadís i van matar a trets. Andrés Trapiello va trobar aquesta veta en una catifa groguenca en un paratge de la Costa de Moyano que, casualment, va resultar en un expedient policial pel qual van ser condemnades a mort set persones implicades al crim. Herois per a uns, assassins per a uns altres… “El PCE va decidir assassinar a sang freda en una subdelegació de Falange dues figures irrellevants políticament i militarment. Com considerar els responsables va plantar un dilema, però tenim una llei de Memòria Democràtica que qualifica com a moviments per la llibertat i la democràcia aquests guerrillers”, exposa l'escriptor, que ja va explicar aquest episodi desconegut en un llibre que ara amplia, després de descobreix una allau de dades, a 'Madrid 1945: la nit dels Quatre Camins' (Destí), un assaig que triplica la seva mida i compta un altre final. Traïció i espionatge Si aleshores era una balada trista de trompeta, la música que sona amb els nous descobriments est més la d'una pel·lícula d'espionatge, on no tots els implicats van ser executats pel règim. Una mà misteriosa, procedent dels serveis secrets dels EUA, va obrir la porta de la seva cel·la a quatre dels detinguts perquè s'escapolissin fins a Mèxic. “Ells va confessar que la persona que els va embutxacar des de Madrid va perdre davant l'ambaixada nord-americana i que l'avió en què va viatjar a Nova York era del govern. Blanc i en ampolla”, sosté Trapiello. Detall de la catifa que va iniciar la investigació d'Andrés Trapiello i que cedirà a un arxiu públic. ABC L?escriptor ha confirmat que els quatre maquis van treballar de manera oficial en una filial cultural de l?ambaixada americana i que es van dedicar, sobretot, a tasques de propaganda. “Eren informants dins de les files comunistes. En concret informaven els nord-americans, que pagaven pitjor que els anglesos, però ells mai deixaven a l'estacada els seus”, apunta. Trapiello, que acaba de conquerir el panorama literari amb la seva biografia de Madrid, s'endinsa en un assaig ple de sang, misèria i picaresca sobre l'oposició armada al franquisme de la postguerra. Des d'allà es tracta d'esbossar per què la stratègia guerrillera del PCE, recolzada pels EUA. i el Regne Unit, estava condemnada al desastre absolut. Els maquis eren majoritàriament antics combatents de la Guerra Civil als quals els líders del PCE, ben guardats a Mèxic ia l'URSS, van convèncer que es va poder vèncer el franquisme per les armes i que “Falange era el mateix que el Partit nazi”, apunta Trapiello, que sí que aprecia molts matisos entre els dos mecanismes, ja que “ni Franco és Hitler, ni aquí hi havia camps d'extermini. El franquisme comptava amb suports que es farien impensables en un altre lloc”. Aquests van quedar dins i fora d'Espanya van ser els que van permetre agafar aire a Franco quan estava contra les cordes. El front guerriller obert a Espanya amb el suport de l'URSS i dels Aliats va resultar una sagnia (només el 1943 es van practicar 5.700 detencions de guerrillers i antifranquistes) i va exposar l'escàs suport social a aquesta causa en un país défondado per la Guerra. “Realment crec que els comunistes sabien que no tenien cap suport social més enllà de la gent que havia passat per les presons, però tenien la il·lusió que en un moment determinat esclatés una revolta contra el franquisme. Això era una ingenuïtat pròpia de la militància de base, és a dir, dels que es van exposar a les bales”, assenyala l'escriptor, que confessa la seva admiració per la valentia dels militants humils “que s'immolaven per la causa com s'immola un gihadista”. Gairebé sense mitjans ni armes, els maquis vivien com a bandolers al camp i com a captaires a les ciutats. Soldats alemanys marxen cap a Cibeles. ABC Tota la pols aixecada per l'atemptat a Cuatro Caminos, que va ser contestada pel règim amb una manifestació de 300.000 persones en honor de les víctimes mortals, va marcar el principi de la fi del fenomen maqui, que va llanguir poc més enllà de la Segona Guerra Mundial. “El franquisme va agafar al vol el que va poder aconseguir del fet dels Quatre Camins. Si les accions comunistes i guerrilleres aviat apareixien a la premsa, aquesta vegada Franco va decidir menjar la carn a la graella. La premsa es va bolcar amb la cobertura de les manifestacions, cosa que el règim va fer servir per advertir els Aliats que Espanya no era com Alemanya o Itàlia”, defensa l'escriptor d'una obra amb dades tan salvatges com que la Policia de Franco tenia contractat a un boxejador per colpejar els presos quan els agents es cansaven o que el PCE pagava una recompensa econòmica per cada mort que aconseguissin els seus guerrillers. "La Transició la van fer uns comunistes i uns falangistes que ja no eren els que van ser" Andrés Trapiello Quan va sortir la primera versió de l'assaig, el director de cinema José Luis Cuerda va voler fer una pel·lícula. Els productors a qui van presentar la idea van considerar que la Guerra Civil serà un filó esgotat i, a més, que la història els va semblar “siniestra” pel seu terrible déenllaç. Avui, Espanya té una percepció molt diferent de la contesa, encara que no per això menys viva: “Vint anys després hem vist que, lluny d'estar esgotat, encara hi ha una curiositat enorme per sentir el que va passar i per explicar-ho d'una manera complexa. Les posicions no sectàries, aquesta enorme franja de centre que podíem anomenar la Tercera Espanya, representada per veus com Campoamor o Chaves Nogales, ha guanyat espai aquests anys. Això, malgrat que els extrems, que han estat gaudint del seu relat penjant 80 anys, no estan preparats per cedir ni un centímetre dels seus avantatges”, va considerar l'autor. La desmemòria El que també ha passat aquests anys és l'intent d'establir per llei memòries col·lectives. A la calor d'aquest afany per la Memòria Històrica i ara la Democràtica, Manuela Carmena va incloure els set condemnats a Cuatro Caminos al memorial del cementiri de l'Almudena dedicat a les víctimes del franquisme, decisió que Trapiello va considerar qüestionable. “From el que el llibre parla és de set persones que van assassinar dos innocents, i va resultar que tenim una llei que assegura que aquests assassins són lluitadors per la democràcia i la llibertat. Això generarà un debat molt complet, sense resposta a la vista, sobre si la lluita dels maquis serà legítima però desencertada o, com creuen d'altres, necessària però il·legítima”, va afirmar Trapiello, que va formar part de la comissió de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Madrid. El primer obstacle per homologar els maquis com a màrtirs de la democràcia és que el PCE, controlat des de Moscou, volia servir els partits democràtics per conquistar el poder, però internament no creia en les democràcies liberals. Era un partit estalinista que vivia una guerra dins les seves files i que actuava de manera criminal amb molts militants per no seguir la línia fixa. “Un comunista a Madrid havia de tenir tanta o més por a la Policia com als seus camarades”, recorda Trapiello, que va advertir que ni la Passionària ni Carrillo es van retractar mai públicament del dany que van causar dins del seu propi partit. Notícia Relacionada estàndard Si Aquests són els llibres que marcaran la tardor editorial del 2022 Karina Sainz Borgo Tornen authors com Enrique Vila-Matas i Arturo Pérez-Reverte. A narrativa estrangera, Cormac McCarthy “La Transició la van fer uns comunistes que ja no eren els comunistes que van ser i uns falangistes que ja no eren els falangistes que van ser. Això no cal oblidar-ho mai.
