Amb només 29 anys, Pepa (nom fictici que ella mateixa escull) tracta de “tancar tot el que em relacioni amb ell”. Ja té el divorci i la guarda i custòdia dels seus dos fills, però el camí no ha estat fàcil. Un matí va abandonar la vivenda familiar. Embarassada de cinc mesos i amb el seu fill d'un any i mig, prenc la decisió després d'una nit en què les agressions verbals van derivar en físiques. Va posar així fi a set anys de relació dels quals només es van salvar els tres primers mesos. «M'insultava, m'humiliava, m'impedia fer amics, només existien per a ell…», explica ABC a la seu de RedMadre a Valladolid, on rep ajuda per als nens i, sobretot, suport humà. Pepa, d'origen romanès, explica com aquell dia que va desembocar en la fugida i de la qual només havia passat poc més d'un any, es va produir l'enèsima discussió però, aquesta vegada, amb violència física. “Vaig tenir por”, admet, i encara més quan el seu marit la va deixar sense diners i sense mòbil. “L'endemà al matí vaig estar caminant quatre o cinc hores per la ciutat i vaig acabar per entrar a la comissaria. Tenia molt clar que no volia tornar, però estava molt malament”. Narra la seva història amb tranquil·litat, amb un perfecte domini del castellà on sorprèn la riquesa del seu vocabulari i el seu escàs accent estranger. “Vaig aprendre a parlar mentre treballava cuidant nens; ells m'ensenyaven», assegura amb el petit dels seus vastos braços. “Sort que aquest és més tranquil perquè el més gran no para”, confessa veient-lo córrer i demostrant que, amb els seus dos anys i mig, té les mateixes habilitats dialèctiques que la seva mare. Un nen feliç que no sembla recordar els dos mesos que va passar amb la seva progenitora al centre d'emergències, on Pepa va ingressar després de denunciar el seu marit -per al qual es decreta ordre d'allunyament- i quedar-se literalment al carrer. Prendre és una decisió no va ser fàcil. Per això va ser fonamental el suport de la llevadora del centre de salut de Valladolid on acudia per al seguiment del seu embaràs. Va ser ella qui va detectar, pel seu baix estat d'ànim, que passava alguna cosa. La professional sanitària va activar el protocol i, així, va donar a Pepa l'empenta que necessitava per sortir de l'espiral de violència masclista on vivia. "Em feia creure que tot ho feia malament" "Al centre d'emergències, t'assigna un psicòleg i el primer que li van preguntar és si jo estava boja", recorda. Aquest és el resultat dels anys “de fer-me creure que tot ho feia malament, que era una inútil”, en què Pepa va arribar a interioritzar moltes situacions com a normals. “Tant jo com el meu marit ens vam criar sense pares, així que vaig arribar a pensar que era així”, lamenta, encara més quan, reconeix, al seu país d'origen el sotmetiment de la dona al marit continua sent habitual. “Em vas cridar sent una adolescent submisa”, va confiar. Però del centre d'emergència, on va conviure amb situacions personals molt dures, va passar a la Casa d'Acollida del projecte 'Nueva Esperanza', de Càritas. Allí va néixer el segon dels seus fills. "Són la meva família: educadores, assistents... t'acompanyen en tot", assenyala agraïda. Des de la paperassa a les qüestions legals o, fins i tot, la convalidació del títol de Batxillerat que havia tret al seu país i que li permet fer un grau superior de Formation Professional amb què es prepara per poder treballar a “ajudar altres dones que passen per aquest tipus de situacions”. Gent disposada a ajudar Ara mira al futur i es bolca als seus fills només així “pots regalar perquè bones persones a la societat”. És conscient que “és una segona oportunitat; he tornat a néixer” ia això s'aferra amb totes les seves forces perquè “una vegada que pots decidir per tu mateix, et menges el món”. Ni tan sols les jornades maratonianes en què l'institut ha de conciliar amb la cura de dos nens molt petits li generen queixes: “No estic cansada perquè estic tranquil·la i tinc pau”. Està a punt de traslladar-se amb els petits a un habitatge social de l'Ajuntament de Valladolid, un motiu més d'agraïment.
