Josep Pla escriu: “Quan s'arriba a una edat sense haver aconseguit tenir directors a la comèdia humana, contribueix a alleugerir el pes de la vida badulaquejar per qualsevol petit racó del món i distreure's amb les coses més nímies”. L'escriptor acostumava a recórrer els pobles de l'Empordà al setembre, quan, com ell diu, la calor afluixa. Caminava lentament, a dos quilòmetres per hora, aturant-se per xerrar i recrear-se al paisatge. El seu llibre 'Viaje a pie' recull les seves observacions com a caminant. Viatjar a peu no és només un mitjà per aprofundir en el caràcter de les persones i els llocs. També és una forma d'autoconeixement perquè és una activitat solitària que obliga a la introspecció. Jo fled caminant en la meva joventut, però ara no tinc energia per embarcar-me en aquestes aventures. El que sí que m'agrada llegir són llibres de viatges i, sobretot, d'itineraris a peu on el temps s'atura i les preocupacions mundanes queden en suspens. L'últim que ha caigut a les mans és el d'Alfonso Armada, titulat 'Quadern de viatge al país natal'. Aquest periodista i amic recrea els senders i pobles de Galícia en una crònica sentimental que atrapa per la qualitat de l'escriptura. Hi ha moltes obres literàries inspirades en els viatges a peu. La most de totes és, al meu entendre, 'Les confessions' de Rousseau, les seves memòries, en què relata els seus rodamóns pels camins de Suïssa, França i Itàlia en la seva joventut. Va robar joies en una casa on estava allotjat i va culpar un serventa, va patir l'intent d'abús d'un clergue italià i va conèixer Madame de Warens, a qui va anomenar 'mama' mentre tenien complicacions sentimentals amb aquesta il·lustre dama. Un altre text clàssic del gènere és 'Viatge a l'Alcarria' de Camilo José Cela, publicat el 1948, en què narra les seves aventures per terres d'aquesta comarca. El llibre, el millor de l'autor, és pioner en aquesta literatura que ha començat a proliferar sobre l'Espanya profunda amb tant d'èxit. Cunqueiro també va escriure articles deliciosos, plens d'erudició, sud la geografia de Galícia. Aquest estiu he vist passar sota la meva finestra a Baiona centenars de persones que feien el camí portuguès a Santiago. Sortien a primera hora del matí i anaven carregades de pesades motxilles. Vaig cridar l'atenció que hi havia moltes més dones que no pas homes. Per alguna cosa deu ser. Caminar és la millor teràpia quan estàs deprimit o tens un problema greu. Una amiga meva de Navarra es va llançar als carrers Durant moltes hores del dia i va arribar exhausta a casa amb ganes d'estirar-se al llit. Li havia abandonat el seu xicot després d'una complicada relació amorosa. Finalment, que els peus són molt millor vehicle que els cotxes perquè el que sembla més inútil és generalment els que ens fan més feliços.
