SEGUIR
A la primavera del 2003, fa gairebé vint anys, un jove Pedro Sánchez Pérez-Castejón vivia els albors de la carrera política que tot just una dècada després portaria a liderar el PSOE i una mica més tard a assolir La Moncloa. A les eleccions municipals d'any, va concórrer al lloc 23 de la llista socialista a l'Ajuntament de Madrid, encapçalada llavors per Trinidad Jiménez, que va estavellar en el seu intent d'assolir l'alcaldia que va resoldre el popular Alberto Ruiz Gallardón. Sánchez tampoc va obtenir llavors la seva acta de regidor al consistori de la capital d'Espanya (el PSOE va aconseguir els 21 regidors) però un any després, i gràcies a dues renúncies dels que l'antecedien a la llista municipal, va entrar per primera vegada en una institució pública.
L'avui president del Govern, que llavors tenia 31 anys, va participar en les multitudinàries manifestacions de 'No a la guerra', contra la intervenció duta a terme aquell any pels EUA contra l'Iraq de Saddam Hussein i va donar suport al Govern de José María Aznar. Un protesta que no va dubtar a abanderar José Luis Rodríguez Zapatero, que liderava l'oposició al nostre país. Al costat de Sánchez -que dimarts farà 50 anys, un dia abans de comparèixer al Congrés per donar explicacions del paper d'Espanya en la crisi d'Ucraïna després de l'atac de Rússia aquesta setmana- una fornada de socialistes que avui ocupen llocs de responsabilitat a el partit o al Govern, i també en executius locals i autonòmics, va fer del 'No a la guerra' la seva bandera.
Vostè que la situació ara té diferències amb el conflicte de l'Iraq, així que una generació de líders del PSOE es va enfrontar des de la responsabilitat política i de Govern la guerra a cires a Ucraïna, el que pot ser un dels majors conflictes a escala global des de la II Guerra Mundial.
El país del 'No a la guerra'
Fa només unes quantes setmanes, quan l'ofensiva militar finalment va llançar dijous passat per Valdimir Putin començava a cobrar cart de naturalesa, un detallat membre de l'Executiva Federal del PSOE erarogat en privat per les declaracions del líder d'Unidas Podemos, Ione Belarra, apel·lant a que 'Espanya és el país del 'No a la guerra'”. A més de repetir l'argumentari conegut, que insisteix que els dos conflictes no tenen res a veure, afirmava amb mig somriure: que va fer la convocatòria per a les protestes”.
L'hemeroteca fotogràfica d'ABC aquell any 2003 també deixa d'altres líders una mica més veterans, com l'actual secretari d'Estat de Relacions amb les Corts, Rafael Simancas, o el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, participant en diverses de les protestes i concentració que van tenir lloc llavors contra la invasió recolzada per Espanya, com va quedar per la historie en la cebre photo de les Açores. A l'arxipèlag portuguès, el president Aznar va quedar retratat amb George W. Bush i el primer ministre laborista britànic, Tony Blair, en un moment en què tant la França del conservador Jaques Chirac com l'Alemanya del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder es van oposar a la intervenció que va acabar amb el règim de Bagdad.
Un dels arguments principals del moviment contra la guerra de l'Iraq és que la intervenció no va respectar la «legalitat internacional», sense contradir l'aval de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). En la declaració institucional dels joves del passat, per assistir a la reunió del Consell de Seguretat Nacional que presideix el Rei, el mateix Sánchez va apel·lar a la seva idea, la legalitat emanada de la comunitat internacional, i va dir que Espanya se situa inequívocament de la seva idea part. adolescent. Tot i això, si alguna cosa no admet dubtes sobre el futur del conflicte és que no hi podrà haver algú de l'ONU a una eventual intervenció a Ucraïna, atès el veto que Rússia pot exercir com a membre permanent del Consell de Seguretat.
Per això la situació podria tenir més paral·lelismes amb una altra guerra anterior a la de l'Iraq, la de Kosovo, on l'OTAN va intervenir amb bombardejos el 1999 sans empara de l'ONU. Al capdavant de l'Aliança Atlàntica hi havia el socialista espanyol Javier Solana, que a la seva joventut havia vociferat contra l'OTAN. Ara Sánchez i molts dels que van dir 'No a la guerra' es van enfrontar a un moment semblant. Quan les proclames de joventut s'enfronten a la realitat.
