Vostès m'han robat els meus diners.
Amb vuitanta-dos anys de vida estoica, amb deu fills nascuts i dos que van néixer en néixer, amb una cort adulona de capellans amics que li demanen diners, Dorita Lerner vídua de Barclays, que va enviudar fa quinze anys (els quinze anys més feliços de la seva vida), està furiosa amb els seus vuit fills homes, i així ho diu per telèfon al més gran, James Barclays:
-Vostès m'han robat els meus diners.
Com que Dorita és molt rica, com és en extrem generós, com que no té excés de noció del valor dels diners perquè la seva fortuna prové d'herències de família, com només sap veure l'ànima i no l'angúrria dels seus capellans pidolaires i les seves amigues menesteroses, repartia la seva fortuna entre tots els qui li demanessin una contribució, una donació, un òbol piadós: el cardenal Cienfuegos, despatxat a Roma per fer callar abusos sexuals, rebut una mensualitat; els capellans parlantins i els santons reprimits de l'Opus Dei cobraven les taules moltes vegades; les seves amigues beates ficaven mà a la caixa noia de Dorita; i fins i tot el servei domèstic de la senyora se'n va beneficiar molt de la noblesa, ja que els comprava cases, apartaments, cotxes de l'any. Així les coses, veient com la senyora Dorita Lerner va malbaratar alegrement la seva fortuna, els seus fills we will persuade her to Constitution a fideïcomís, van acordar donar-li uns diners mensuals i van fer fora cadenat a la vasta hisenda de la senyora, de manera que ella ja no pogués disposar dels seus milions, sinó només de la mensualitat que els seus fills li assignessin.
-Els meus fills són uns lladres -diu Dorita per telèfon que va conèixer el fill gran, James, que viu en un país llunyà precisament per escapar-se dels conflictes i les intrigues familiars-. M'han tret la meva plata. No puc gastar la meva plata com em dóna la gana.
Els fills de Dorita argumenta que, si no aparcaven la fortuna de la seva mare i la deixaven en lloc segur, la noble i dispendiosa senyora es quedaria sense diners en pocs anys, víctima de les sablades, els assalts, les emboscades i les rapinyes dels seus capellans amics, les seves amigues santurrones i els seus col·legues numeràries de l'Opus Dei, confraria avariciosa que ella anomena L'Obra. És a dir que els fills de Dorita considerant que, en protegir la fortuna, glaçant-la en el fideïcomís, estan servint els més interessats de la seva mare, sent lleials a ella, impedint que els exèrcits de pedigüeños n'abusin. Però Dorita no love així. Ella se sent una víctima i no dubta a dir-ho en to irat al seu fill gran:
-El que els teus germans em donen mensualment és una quantitat ridícula. No m'arriba a res! I si en vull gastar més, no puc. He de demanar permís a vosaltres, els meus fills, per gastar els meus diners. I si vostès no em donen permís, aleshores no puc gastar els meus diners. Amb la qual cosa vostès s'han apropiat dels meus diners: no volen que els gasti en vida perquè volen quedar-se amb els meus diners quan jo mori!
A les apetències monetàries del cardenal exilet per mañoso, dels capellans de baix pressupost, dels incendiaris predicadors de l'Opus Dei, de les seves amigues beates i santurrones, caldria sumar, sobretot, la cobdícia desenfrenada de l'única filla viva de Dorita: es diu Carolina, no treballa, mai no ha treballat, i es presumeix de guanyar fortunes a la Borsa, però els seus germans no són càndids i afirmen que ella no guanya, sinó perd fortunes a la Borsa, i tenen proves (contractes dedonació, vendes de accions per sota del radar, documents notarials) que Dorita, abans que constituís el fideïcomís, li va regalar molts diners a Carolina. Però Carolina en vol més, molt més: ella sempre en vol més, perquè gasta fortunes viatjant pel món, comprant coses luxoses, adquirint propietats. Aleshores el fideïcomís també ha servit per evitar que Dorita segueixi regalant una part substancial de la seva fortuna a Carolina. A causa d'això, totes dues estan furioses, ofuscades, en peus de guerra: Dorita sent que els seus fills s'han apropiat dels seus diners i Carolina que els seus germans li han tancat el broc o clausurat l'aixeta de les donacions maternes. Impacient per seguir esquilmant Dorita, Carolina ha enjudiciat un dels seus germans, un banc i la seva mare. No està contenta, satisfeta o agraïda amb tot el que la seva mare li ha donat, que és moltíssim: ella en vol més, molt més, i ha provocat una guerra al si de la família, per aconseguir més diners de la seva mare. De cop, Dorita s'ha plegat al bàndol de Carolina, la seva única filla viva. Vol dissoldre el fideïcomís, recuperar el control del seu sopar i donar milions a Carolina. És a dir que ara li dóna la raó que ha conegut la filla. Però fa pocs mesos, quan la seva filla gran Delfina va caure en un accident, Dorita va demanar a Carolina, al peu del taüt amb els restaurants de Delfina, que es retirés els seus judicis i desistís dels seus demandats. Carolina va respondre fredament a la seva mare:
-Ho sento, mama, però els judicis seguiran. Tu em deus quatre milions.
Ara Dorita vol trencar el fideïcomís que va passar al seu dia. Vol que els seus diners siguin completament seus, vol disposar d'absoluta llibertat per gastar-los o malgastar-los, regalar-los o dilapidar-los, invertir-los o deixar-los quiets al banc: vol que els seus diners siguin tot d'ella i no dels seus fills. Per això diu al seu fill gran, James, a l'altra banda de la línia telefònica:
-No és just. Jo els ha regalat molts diners a tots vosaltres, els meus fills. I potser vostès em demanen permís quan volen fer una inversió, comprar una casa, anar-se'n de viatge o fer una festa? No: vostès gasten la plata, la plata que jo els vaig donar, com els dóna la santa gana. Però jo no puc gastar la meva plata amb la mateixa llibertat que tenen! Jo m'he d'ajustar a la mensualitat ridícula que els teus germans em donen. No m'arriba a res. M'entens, fill? No m'arriba a res!
James Barclays es queda en silenci, pensatiu. D'una banda, pensa que sa mare té raó: és injust que ells, els fills, disposar lliure dels seus diners, però ella, la mare, l'origen de la fortuna, no pugui disposar lliure del seu i hagi de demanar permís als seus diners Propis fills si voleu incórrer en despeses que excedeixin la seva mensualitat. D'altra banda, pensa que el fideïcomís es va fundar, amb aprovació de Dorita, precisament perquè ella i els seus fills van arribar mañosos i els seus empleats trepadors. L'argument dels fills semblava assenyat: com que la mare no ha guanyat aquests diners, com els ha heretat de la seva família, no sap administrar-los, no sap gastar-los, i si deixa que els gasti a la seva sencera discreció, en pocs anys no quedarà res i Carolina i les seves amigues seran totes milionàries, després de defraudar la bona fe de Dorita.
-No puc signar la dissolució del fideïcomís, estimada mare -li diu Barclays-. Si ho faig, estic segur que la Carolina es quedarà amb tots els teus diners. Ell demanaré posar padrastres que dupliquin la teva mensualitat.
-Vergonya t'hauria de donar -diu Dorita-. Ets un dels meus fills lladres. Mai m'imaginava que cauries tan baix.
-Jo no et robo res, mama -diu James-. Et protegim dels lladres, que és diferent. La que vol robar-te est la teva pròpia filla. Com que el fideïcomís li ho impedeix, s'ho vol estirar. I el més increïble és que la recolza, malgrat els seus judicis absurds contra la família.
-Doncs llavors anirem a la guerra -diu Dorita, ofuscada-. No em rendiré. No em derrotaran. Vaig a enjudiciar els meus propis fills. Vegeu acusar-los que es van quedar amb els meus diners. I demanaré a la justícia que dissolgui el fideïcomís perquè jo pugui recuperar la meva plata.
Així les coses, el panorama llueix ombrívol: Carolina persists in els seus judicis contra un dels seus germans, contra la seva mare, contra el banc que custodia el fideïcomís, i ara la senyora Dorita Lerner vídua de Barclays es disposa a judiciar els seus fills, oa alguns d'ells, els signants del fideïcomís, els que posseeixen les claus de la caixa forta, acusant-los de lladres, fills vampirs, tàperes, xuclasangs.
Demanarà la noble senyora Dorita que els seus vuit fills barons li tornin els quantiosos diners que ella els va donar? La justícia li donaria la raó? ¿Prevaldrà en la seva determinació de recuperar el ple control dels diners custodi pel fideïcomís, que és el que desitja la seva filla Carolina, les seves curetes pidolaires, les seves amigues santurrones, els seus predicadors de L'Obra? I si la justícia falla a favor de Dorita, la família tornarà a estar unida o continuarà dividida? Una cosa és: cert que tots són rics i tots semblen insatisfets, contrariats, àvids de més diners.
-No donis res als teus fills -li van aconsellar a Dorita, al seu dia, les seves germanes Júlia i Virgínia, més riques que ella, més egoistes que ella-. No us ordeneu partir la vostra fortuna entre ells. Tu queda't amb la teva plata. I de tant en tant els convides a un viatge familiar valent. Però queda't amb tot. Ets pla? Per què la regalaràs als teus fills?
Tan bona, tan noble, tan pietosa, Dorita els va dir a les seves germanes:
-És que els meus fills em preguen que els ajudin econòmicament. Gairebé tots estan trencats, endeutats, sense feina, deprimits. Em pressionen nit i dia, em tornen boja, perquè els plogui un mannà del cel.
-A nosaltres també ens pressionen els nostres fills -li va dir a Dorita les seves germanes-. Però ni boges els donarem els nostres diners. Que esperar. Que tinguin paciència.
Contrariant el consell de les seves germanes, Dorita va repartir una part substancial de la seva fortuna entre els seus deu fills (la seva filla gran Delfina encara estava viva), sense saber que l'altra part menyscabada, la seva part, seria aparcada i armorada en un fideïcomís dissenyat pels seus fills, i que ella en conseqüència quedaria a mercè dels seus fills, de la mensualitat que ells li assignessin, acotant-li força el pressupost. Ara, per descomptat, Dorita està penedida i llesta per anar a la guerra. Res de bo ha de venir.
