Realment la Sala Tercera del Tribunal Suprem no té intenció d?entrar en un segon pla dels recursos presentats per la Generalitat de Catalunya en defensa dels plans d?immersió lingüística de les escoles.
Els magistrats de l'Alt Tribunal es limiten a no admetre els recursos interposats contra les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que havien anul·lat aquests avions escolars que vulneraven la condició vehicular del castellà. No és poca cosa que el Suprem no admeti dos recursos tan rellevants per a la Generalitat, però el que realment importa és que hi ha una doctrina consolidada pel Tribunal Constitucional, el mateix Tribunal Suprem i el TSJC a favor de l'ensenyament en castellà als col·legis Catalans . No és una recomanació a disposició de les autoritats catalanes, ni una doctrina configurada amb sentències interpretatives, sempre tan arriscades com ineficaces.
The jurisprudència sobre el castellà és vinculant i de compliment obligat per al Govern, de manera que les crides de susus responsable a la insubmissió per no complir sentències fermes dels tribunals és constitutiva de lit perseguible d'ofici pel Ministeri Fiscal oa instantia dels mateixos jutges o per denúncia de l'Advocacia de l'Estat. I, per descomptat, per querella de qualsevol particular.
Ara és important tenir en compte una altra doctrina: la que han exposat a l'uníson Pedro Sánchez i Patxi López. Tots dos gravats amb la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en relació amb el decret d'estalvi energètic que “les lleis es compleixen”. López va afegir la saberuda postil·la “i punt”. Looks good, toca tots dos portaveus de l'Estat de Dret i de l'imperi de la Llei que es dirigeix amb la mateixa fermesa i claredat al president del Govern català, Pere Aragonès, perquè compleixi els mandats declarats pels tribunals en les sentències fermes sobre l'ensenyament en castellà a les escoles de Catalunya.
Per si Sánchez i López no ho saben, el compliment de les sentències fermes és obligatori per a tots els ciutadans i les institucions públiques. És una obligació que és al dors d'aquests ulls que es compleixen “i punt”. Específicament, a l'article 118 de la Constitució ia l'article 17 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
Des d'una perspectiva constitucional i política, els afanys de Sánchez per assegurar el compliment de la llei estarien més ben orientats a l'Executiu català, estalviant-se tanta amenaça i inquina com la que destil·len contra el madrileny. La política lingüística del Govern és, ras i curt, il·legal i inconstitucional, va promoure la discriminació entre catalans, va suscitar l'enfrontament cívic i va alimentar futurs episodis de secessió separatista mediada l'adoctrinament de noves generacions. Tot això que passa ja s'ha viscut i és una font segura d'inestabilitat social i política.
La doble vara de mesurar que té el Govern de Sánchez, rient les gràcies del nacionalisme català i responent amb l'estaca a Madrid, és un dels símptomes de la descomposició ideològica del socialisme, convertit en viver de desigualtats. La imposició del català està cridada a fracassar, però fent molt de mal, perquè els seus dissenyadors tenen por als carrers i les cases, on no poden controlar els nens i joves quan parlen, llegeixen, veuen pel·lícules o juguen amb els mòbils. Per això aquesta imposició lingüística és un pla totalitari de restricció i cancel·lació de llibertats. López està trigant a posar firmes als seus socis separatistes.
