A Espanya la nova política sempre és vella: només un poble políticament tan infantil com aquest pot seguir gaudint d'un guinyol (crudament descrit a la primavera del 14 per Ortega al teatre de la Comèdia) els fils dels quals mouen mans estrangeres, com correspon al país sense sobirania, raó per la qual els pals cauen sempre sobre nosaltres. Aquesta setmana, a les terrasses no es va parlar del nihilisme liberali d'Ayuso, sinó del bé que havien estat al Senat (SPQR!) Sánchez o Feijóo, segons els colors, mentre al Congrés un tal Odó, reserva moral del socialisme espanyol, demanava que es deixi “en pau a Eta”, ja que ja no hi ha terroristes, sinó franquistes, bramava, mentre al Banc Blau (la separació de poders!) Bolaños, sol, aplaudia amb el mateix vici que un altre jurista, Roy Bean (Walter Brennan a 'El foraster' de Wyler), el jutge de la forca, aplaudeix Lillie Langtry, el Lliri de Jersey, al teatret que ha llogat per gaudir-la com a espectador únic. El guinyol Bolaños/Odón ens distreu per un dia del que ve, que és un hivern a les fosques en defensa, oficialment, de la sobirania ucraïnesa, que de l'espanyola s'ocupa al Marroc (“aquesta barreja de Hollywood i la Bíblia”, que diria Patton) Sánchez, Zapatero i la Trujillo. Si el comunisme de Lenin era “el poder dels soviets més electricitat”, la socialdemocràcia de Sánchez i Feijoo és “el poder dels partits menys electricitat”. -Els llums d'Europa s'apaguen. Sap Déu quan es tornaran a encendre! – famosament va sospirar Edward Grey, titular del Foreing Office, quan a la Gran Guerra les consignes de la defensa passiva van imposar la foscor sud Londres. Madrid sempre va ser una ciutat mal il·luminada i de nit sembla un homenatge a Berlín Est de la Guerra Freda. Davant el fred, precisament, seran requerides les estufes de les terrasses per escalfar les tendes de campanya que l'OTAN desplega a la capital, ja que a les cases no hi haurà qui pari. De fet, ara que encara fa bo, ningú no les trepitja, per no gastar electricitat. Els pobres, aquesta antiga classe mitjana franquista, tiren el dia «a la terrasseta amb les cerves», i els rics, amb el pretext del decadentisme, tornen a sopar amb espelmes, ia totes les cases ben regna el to Kubrick de 'Barry Lyndon', rodada a la llum de les espelmes, com al sopar domèstic per parlar de la Revolució Francesa donada pel Nobel Vargas al vell Trevijano, il·luminat, per poder menjar, per la llanterna del mòbil d'un executiu de telefonia convidi a la taula, que feia de John Alcott, el director de fotografia de Kubrick. —L'Espanya oficial consisteix, doncs, en una mena de partits fantasmes que defensen els fantasmes d'unes idees i que, recolzats per les ombres d'uns diaris, fan marxar uns ministeris d'al·lucinació. doncs sí. José Ortega i Gasset, 23 de març de 1914 al teatre, oh, justícia poètica, de la Comèdia.
