Tradicionalment els bisbes els ha distingit entre pastors i teòlegs. Per la seva formació i trajectòria tendiríem a enquadrar Enrique Benavent (Quatretonda, València, 1959) aquest darrer, pel seu doctorat per la Universitat Gregoriana de Roma o la seva tasca com a professor de Teologia i formador al seminari. Però des que va ser nomenat bisbe auxiliar de València el 2004 i, més tard al capdavant de la seu de Tortosa, també ha demostrat la seva capacitat per acostar-se als seus diocesans i als seus sacerdots, a qui tracta d'«animar i sostenir», conscient de que "moltes vegades viuen el ministeri en un ambient d'indiferència i d'incompressió social". Ara, vulve coneix diòcesi natal des que el Papa l'hagi nomenat arquebisbe de València, després d'acceptar la renúncia del cardenal Cañizares. —L'Església, i la societat, han canviat molt els darrers anys. If mirem els Baròmetres del CIS el 2002 el 80% dels espanyols manifestaven catòlics i ara aquest percentatge amb prou feines supera el 50%. A què es deu aquest canvi? —Hi ha una crisi a la vida sacramental en general de l'Església, que ha accelerat molt aquests anys. Aquí a Espanya hem viscut en poc de temps un procés que en altres llocs d'Europa va ser més lent. Potser perquè partim d'una situació històrica molt diferent. Realment hi ha com una crisi en la transmissió de la fe, i la rapidesa amb què s'ha produït la nostra ha sorprès tothom. Per què? La cultura actual que ens envolta generarà un sentiment de desconfiança davant de l'Església i això dificultarà molt l'evangelització. Es fa difícil que algú pugui acollir el missatge d'una persona o d'una institució, de la qual no es refia. —D'on ve aquesta desconfiança? —Pot ser una conjunció de factors. Cal pensar que el tema no és només aquí a Espanya. Sant Joan Pau II, en la seva exhortació eclesiàstica a Europa, hi ha una cosa que de la impressió que el continent caminava lentament cap a l'apostasia. Evidentment, els pecats que l'Església pugui viure són una dificultat per a l'evangelització. Això l´Església sempre ho ha dit. Però moltes vegades també hi ha campanyes que desenfoquen la veritable realitat dels problemes. Hi ha temes que s'exageren, com ara les immatriculacions. En el fons tots arriben a reconèixer que l'Església ha actuat correctament en la majoria dels casos, però hi ha una campanya que desenfoca el problema. —El que transcendeix, però, és que l'Església s'ha apropiat indegudament dels béns… —Exactament. He tingut a Tortosa el cas d'un campanar, que era com si l'Església s'hagués apropiat una cosa que no era seva. Parteix de la idea que l'Església sosté que demostrar la seva propietat, quan qui ho pretén tampoc té uns títols que demostra que és seu. Al final hem guanyat. Però quan s'instal·len aquestes conviccions a la consciència col·lectiva es produirà un sentiment de desconfiança, de prevenció i això dificulta l'evangelització. -Hi ha sectors que citen aquelles paraules de Ratzinger que l'Església "es farà petita" per justificar la situació. No és una actitud conformista davant del mandat universalista que es déprende de l'Evangeli? —No crec que sigui l'ambient general de l'Església a Espanya. És un tema que ens preocupa a tothom. Quan un mira el magisteri dels bisbes a la Conferència Episcopal, no troba cap actitud de justificació d'aquest fenomen. Penso que moltes vegades el que ens manca és trobar camins per combatre-la, en un context cultural que ens és favorable a l'Església. Cal continuar sembrant l'Evangeli, cal continuar format a laics que actuïn en coherència amb la fe al mig del món, a la vida pública i això és llavor d'una cosa nova que vindrà. —Fa uns dies, el Congrés discutia a la mateixa sessió, sobre la nova llei de l'avortament i la 'llei trans'. L'eutanàsia és legal des de fa un any. Les lleis que està aprovant aquest Govern són molt lluny del model de persona i societat que planta l'Església. Se senten atacats per aquestes lleis? —És evident que hi ha un model antropològic que impregna la cultura actual, un model que es promou des del poder, des dels centres de decisió i contrasta amb la visió cristiana. Estem en una antropologia molt subjectivista, on els desitjos personals s'eleven a una categoria de drets que han de ser protegits. Per tant, això s'acaba volent imposar com a visió de l'home i de la realitat. Es proven lleis que no només legalitzen certes plantacions, sinó que els transformen en drets i que després volen acabar imposant aquests valors mitjançant plans educatius. Aleshores arribem a una estatalització de la vida de les persones. En nombroses ocasions, la Conferència Episcopal s'ha pronunciat sobre les dificultats que presenten aquestes lleis per a la societat. Ara hem publicat una nota –'Per a la llibertat ens ha alliberat Crist'– sobre l'objecció de consciència, perquè quan aquestes lleis s'aprovin, almenys es respecte la llibertat religiosa de cada ciutadà i se'l deixi actuar segons la seva consciència sense que els seus drets siguin conculcats. —I en això no és claudicar? Assumint que no hi ha possibilitat d'aturar l'avenç de l'avortament o l'eutanàsia. —No és una claudicació, sinó recordar que hi ha un dret personal que ha de respectar l'Estat, perquè si no entrem en un estat totalment autoritari. Una cosa és que tu puguis legalitzar-ne certs i una altra que vulguis imposar a tota la societat l'obligació de col·laborar amb unes pràctiques que puguin intentar la consciència personal. Què han estat al fons els màrtirs en la història de l'Església? Doncs algú que ha actuat segons la seva consciència davant del que manaven les lleis. Això no és una claudicació, és a dir, que hi ha un límit i que si es traspassa, estem en un estat totalment totalitari. Objecció de consciència “Hi ha uns drets personals que l'Estat ha de respectar perquè si no entrem en el totalitarisme” Enrique Benavent Arquebisbe electe de València - Hi ha realment un risc que es traspassi aquest límit? —Des del moment que certs plans antropològics s'imposen en plans educatius, estem davant d'una invasió de la consciència moral de les persones per part de l'Estat. I si a més, les persones que no col·laboren amb certes pràctiques pateixen discriminacions laborals per la fidelitat a la seva consciència, òbviament estem davant d'un Estat que està traspassant certs límits. —Com aquelles paraules de Celaà que “els fills no pertanyen als pares”. —Seria un exemple, és clar. És cert que els pares no són amos absoluts dels seus fills i no poden tractar el seu fill com un objecte. Però l'Estat no es pot arrogar com cal educar els fills, amb quins valors morals, amb quins principis. —Entre els pecats de l'Església dels que van parlar abans hi ha els abusos sexuals a menors per part d'alguns sacerdots. Com a bisbe, ha hagut de bregar personalment amb aquest problema? —A Tortosa no va rebre cap denúncia. Només hi ha un cas d'un capellà que fou denunciat externament, en un procés civil. En l'ambient social i mediàtic en què estem envoltats jo crec que si hi hagués més casos, alguna cosa m'hauria arribat, perquè socialment i mediàticament s'està animant que es presenten les denúncies. Ens trobem davant d'un fenomen nou i l'Església ha d'abordar aquesta qüestió davant de la sensibilitat social. Abans de fer servir la idea que aquí no hi hauria tants casos com en altres llocs, però ara estem posant els mitjans des de dins de l'Església per conèixer la veritable realitat. Notícies Relacionades estàndard Si El relleu de bisbes s'encalla per l'intent de control en els nomenaments José Ramón Navarro-Pareja estandar No Els bisbes recolzen, sense citar-la, la manifestació provida d'aquest diumenge , el jesuïta Hans Zollner, deia que l'Església suma a la crisi dels abusos la de l'encobriment. —Ara a ningú se li acudeix actuar així. Si en el passat s'ha actuat, no ho sé, jo no ho he fet mai. Vistes les conseqüències que té un abús a la psicologia de la persona, que el poden acompanyar al llarg de tota la seva vida, ningú a l'Església cau en la temptació d'actuar així.
