El primer senyal és a les empremtes de les gavines. Les treboles que deixen les potes a la sorra es multipliquen en una mena de mandala efímera que defuig les restes d'humanitat que van quedar ahir sobre l'hule de la platja. Els pics han repuntat el mar, criatura omnivora que fagocita tota la nostra sobres: el plàstic, el paper, el filet empanat, les closques de pipes, la vareta trencada del para-sol, la pell de síndria, el platet de la litrona, el vidre , el bolquer amb la seva càrrega, la burilla, la caca de gos -els gossos estan prohibits a la meva platja, però és millor pensar que les caques són seves- el cartó de negre, la tovalloleta íntima, la compressa… El passeig a l'alba per la riba és un vaivé d'immundícies que el pleamar degluti a l'estómac oceànic. La platja és un baixant pel qual aboquem una càrrega ingent de mala educació. I a la solitud de l'aurora, el mar és un mirall que ens projecta tots els nostres defectes. Fa fàstic caminar sobre les nostres petjades. A la matinada de la riba no hi ha religions verdes. Hi ha negres utopies. La condició humana és destructiva. I per molts eslògans que el ressò ens porti, la conservació del nostre ecosistema és només un rentat de consciència. No es pot generalitzar, d'acord, perquè hi ha moltes persones amb un compromís mediambiental fortíssim. Però quan un surt del carril de la propaganda i trepitja el món real es dóna de cara amb la mentida. Hi ha una distància sideral entre allò que volem ser i allò que som. Som uns guarros. Salveu qui pugui. Des de la riba del meu paradís estival es divideix el mos que el Marroc dóna a l'Atlàntic per l'Oest com si la terra fugis del llevant. Tànger és l'escleròtica de l'ull d'Àfrica, sempre mirant per la cortineta d'Europa. I l'Estret rabiós fa fallida el món en dos ponds, dos vents, dos continents i dues cultures. Però les gavines ho uneixen tot. Fa uns anys hi tenien més feina. Ara desperten aquí sobre els enderrocs que deixem els del costat suposadament civilitzat. Perquè sota el mapa multicolor dels para-sols agonitza el mar, escurabutxaques de la nostra ludopatia estiuenca.
