IN un dels quioscos de premsa del Santiago Bernabéu venen galledes de platja. No és un d'aquells quioscos especialitzats en marxandatge futboler. Té premsa, llibres i un grapat de joguines. Entre ells, una galleda del Barça. La primera vegada que el vaig veure vaig voler tapar-ho. Amagat. Protegeix-ho. Dir-li “ets una joguina i no ho saps, però és perillós ser aquí”. No sobreviurem. El meu instint cridava que havia d'advertir el quiosquer que el distribuïdor li havia colat una galleda de Barcelona. Com si ell mateix no col·loqués cada dia la mercaderia amb total normalitat. Per contra, aquí estava jo, gairebé sense aire, mirant el plàstic de manera nerviosa i alhora hipnòtica. Què fas aquí, cub? No veus que ets totalment fora de lloc? Malgrat els meus advertiments, hi era. Enhiest, valent. Creixent-se, orgullós del seu escut i els seus colors, mentre jo no sabia què fer. La joguina blaugrana inclou pala i rasclet, tot coberta per una redeta. Tot i així, en observar-ho, cosa que faig cada vegada que passo pel quiosc, perquè et sents lliure. Hi ha més llibertat que seure davant del teu gran rival un dia darrere l'altre? Una tarda de Madrid-Barça ja seria una altra cosa. Estarien els seus. Però no, està sol, en absoluta mínima, descol·locat. Va pensar a comprar-lo, per salvar-lo, per garantir-ne la seguretat. Però no goso que em vegin amb una galleda del Barça per la zona del Bernabéu. M'amagaria o em faria la guiri si em creués amb alguna merenga coneguda. Intuiria mirades estranyes a la gent. Al contrari del valerós cub, sóc covard. Ell no sembla tenir cap necessitat de ser rescatat. Potser té raó. Al seu quiosc no regna, com en altres circuits, el 'basat en els teus m'agrada' de Twitter. Aquest logaritme-llei que ens estreny el cercle i la visió. La constant invitació a silenciar l'oponent. Tot i que no som res sense ell. Els triomfs del Reial Madrid ho són perquè alguna vegada l'equip va vèncer un altre. No hi ha cap partit sense contrari. No hi ha joc sense algú al davant. Sòl preguntar-me qui comprarà el cub rebel. Algun potser turista. Un madridista no, suposo, tret que fos un nen. Per ells és més important fer castells –de sorra o de terra del parc– que blocar el contrincant. No sé en quin moment els adults perdem aquesta capacitat. La tasca de construir sense mirar escuts, colors i ideologies. La de no fitar espais. Potser la galleda ja s'ha venut. O se'n venen molts i el quiosquer ho respon cada vegada per garantit que encara queden llocs on un pot estar còmode tot i saber que els que t'envolten no són del teu equip. O, no és això un quiosc? L'últim refugi del pluralisme, on hi caben totes les idees i fins i tot les que semblen fora de lloc, com una galleda del Barça contra el Bernabéu, poden sentir-se segures. Copia aquesta màgia, Twitter.
